Editorial [traducció pròpia] de La Vanguardia (16-VI-1995), diari dirigit llavors per Joan Tapia. Dies després (28 de juny) el vicepresident del govern de Felipe González, Narcís Serra, i el ministre de Defensa, Julián García Vargas, van presentar la dimissió. El 19 d’abril, a l’ARA, David Miró explicava l’origen d’aquell escàndol dels espies del Cesid.
L’escàndol de les escoltes del Cesid comporta una legítima exigència de responsabilitats. La primera se centra en els autors de les gravacions i en el subsegüent descontrol en l’emmagatzematge de les cintes. La segona responsabilitat recau en aquelles persones que haurien d’haver tutelat els serveis secrets i garantit que ni s’extralimitarien en les seves funcions més enllà de la norma constitucional ni permetrien que les seves informacions espúries poguessin caure en mans deslleials. La pressió que el govern està suportant perquè depuri les responsabilitats polítiques d’aquests fets ha estat enorme. I no es tracta únicament d’una pressió procedent dels partits de l’oposició. També diferents sectors del PSOE han reivindicat la necessitat d’un gest enèrgic que esquivi la sospita de connivència del poder polític amb les irregularitats del Cesid. Ahir mateix la permanent del Partit Socialista va sol·licitar formalment la dimissió de Narcís Serra, de l’actual ministre de Defensa, Julián García Vargas, i del responsable del Cesid, coronel Manglano, la dimissió del qual ja s’ha fet efectiva. No és previsible que Serra es despengi amb una dimissió en les pròximes hores. El president González es resisteix a tota mena de canvi que pugui demostrar una concessió a la pressió de l’opinió pública. Cal no oblidar l’evidència que aquest escàndol, tot i la seva gravetat, podria haver estat propiciat amb fins clarament desestabilitzadors. El nom de l’antic banquer Mario Conde està en el punt de mira de la difusió d’aquest assumpte i encara és l’hora que Conde negui les imputacions que el relacionen amb els principals sospitosos de les filtracions. Per altra banda, la inevitable dimissió de Serra no és fàcil. L’actual vicepresident és el gran encarregat de la intendència de la Moncloa i ell va ser l’avalador de no pocs ministres de l’actual gabinet. Qualsevol canvi en la vicepresidència implicaria la substitució en cascada d’uns quants ministres i una renovació que en certs sectors del PSOE es reclama des de fa setmanes. Si es produïssin aquests canvis, els socialistes podrien fer una lectura política d’una coneguda dita: “No hi ha mal que per bé no vingui”. El govern, després de les eleccions municipals i, sobretot, després de l’escàndol del Cesid, necessita cares noves que facin la sensació que es reprèn la iniciativa. Però el PSOE no pot actuar sol. Qualsevol canvi en un eventual nou gabinet haurà de tenir el suport tàcit dels seus aliats circumstancials de CiU. Passi el que passi amb Narcís Serra, González haurà de prendre una determinació més o menys ràpida, ni tan fulgurant com alguns esperen ni tan lenta que sembli que treu importància a un assumpte tan greu. Avui l’Estat és més dèbil que ahir. Alguns funcionaris que copsen la debilitat de l’actual govern no dubten a obrir noves vies d’aigua. González i els seus aliats tenen al davant un temps d’espera per esvair dubtes. Però es tracta d’un temps tan breu com greu és la decisió que cal prendre.
