EscriptorEns diuen que ens hi hem d’anar acostumant. De menuts, sempre es deia allò de ‘sempre plou quan no hi ha escola’, i tanmateix no recordo plogudes serioses els dies de vacances. Sempre hi fa sol, en els records, sempre és una mitja primavera ensonyada, a la memòria, o un estiu perpetu i feliç –calor i bicicletes–, que és quan de veres hom viu la infantesa. Climatològicament, la memòria és mediterrània: cels alts d’un blau estirat, núvols prims i fugissers i sol arreu, com una martellada. A les pel·lícules, quan una escena comença en un dia de pluja vol dir que algú morirà, al final, o que els amants es faran una besada després de discutir, plorar i sentir-se esqueixats com un cel ple de llampecs. Mai falla, això, com sí que han fallat les comunicacions entre la Península i les Illes durant aquests dies grisos de tamborinada. Llavors hem vist que als supermercats de les Illes hi mancaven aliments, o més aviat ja hi havia escassetat de gairebé tota la carn i la verdura. Quan els vaixells no arriben, ens adonem que gairebé tot el que consumim els illencs és dut de fora; el porc amb el qual es fan les sobrassades mallorquines és català, fins a un 70%, com va publicar aquest diari el mes passat. El meu padrí Joan, de sa Pobla, es passejava per la plaça en diumenge i només de donar un cop d’ull a una hortalissa sabia si era o no ‘forastera’ –era com a més gran, i lluenta–; si així era, no en comprava mai, i ara soc jo qui pot comprar tomàtiga mallorquina al supermercat de la cantonada, al Baix Llobregat. Quines coses.
I, com deia, se suposa que entre una cosa –la tempesta–, i l’altra –la manca d’aliments– hi ha una relació: hem abusat de les importacions i exportacions, ho hem globalitzat tot i el planeta ha tornat boig: emissions de gasos tòxics, contaminació innecessària. Darrere una simple patata vinguda de lluny hi ha molts litres de combustible, moltes hores de transport, i tanmateix aquesta possiblement sigui la millor manera de fer rutllar l’economia de tots. Fins i tot per a l’Àfrica seria bo convertir-se en el nostre camp de cultiu: milions de persones podrien sortir de la misèria, per bé que això significaria la desaparició de l’agricultura a l’Occident ric, i la nostra total dependència del que pugui passar en aquests països, tant per culpa de la política com del canvi climàtic. Potser deixarien de morir de fam, també, i d’embarcar-se a qualsevol flotador per arribar a les nostres costes, on sovint acaben treballant –si no els expulsem abans– als nostres camps, ara que els fills dels marjalers tenen títols universitaris.
I tanmateix la tempestat ha deixat alguns passeigs plens de peixos. A Catalunya, tonyines vermelles, que la gent s’ha encarregat d’esquarterar quan encara eren fresques per emportar-se’n la carn vermella: tothom sap que va a 50 euros el quilo i que és prou bona, per molt que potser està carregada de plom i mercuri, també per culpa del que aboquem a la mar. En fi, que la situació és com aquest article, que no hi ha per on agafar-lo.
