Teatre sense fingiment
I va ser així que s’obrà la meravella. Deu fer trenta anys que Pep Tosar va obrir la via de la indagació escènica de la vida i l’obra de poetes profundament lírics. Record com si fos ara Miquel Àngel Riera, el dia que estrenaren Poemes a Nai al Teatre de Manacor, dret enmig de la platea després dels aplaudiments del públic: “Estic meravellat i sorprès. Jo ja els havia advertit que veia molt difícil transportar una obra tan lírica damunt l’escenari, i ho han aconseguit amb escreix”. Els responsables de la cosa eren el mateix Tosar, Lluís Massanet i Joan Bibiloni. D’aleshores ençà, Blai Bonet, Damià Huguet, Vicent Andrés Estellés, Guillem d’Efak i Federico García Lorca han estat protagonistes de muntatges sobre la seva vida i la seva obra. Amb una diferència sobre Poemes a Nai. Tosar es posa en la pell dels poetes. Els diu, però també s’hi converteix i els interpreta, i no sols ens en diu els poemes, sinó que ens n’explica la vida i l’obra. I afegeix música, projeccions i dansa, circ o teatre en moviment als muntatges.
Dijous passat estrenaven a Palma El fingidor, la darrera proposta tosariana, ara sobre la vida i l’obra del gegant literari portuguès Fernando Pessoa. Una gran malla blanquinosa separa l’escenari del públic. Es tracta d’un recurs ja habitual en molts dels muntatges de Tosar. Sense llums sembla opaca. Però ja de tot d’una hi veim projectats els testimonis que ens parlaran del poeta, que ens explicaran com era, què escrivia, i per què. Nicolau Dols, Perfecto Cuadrado, Maria José de Lancastre, Richard Zenith, Jerónimo Pizarro i la neboda del poeta, que el va conèixer en vida, Manuela Nogueira, de 95 anys.
El fingidor és una pluja de prodigis. Gràcies al treball escenogràfic d’Evelyn Arévalo, les imatges dels testimonis s’alternen amb el muntatge audiovisual d’Agustí Torres, que ens serveix en píndoles tan immenses com sensibles tota la bellesa de Lisboa, dels seus carrers, del seu patrimoni arquitectònic... El joc de llums superposa aquestes imatges amb les acrobàcies fulgurantment pausades de Griselda Juncà i Tomeu Amer, que són Hotel Iocandi, i que, a més, també participen oralment amb excel·lència en l’espectacle. Elisabet Raspall prestidigita el piano i converteix la música en màgia. Joana Gomila canta. Bé, no canta, transforma la veu en un instrument d’essència gairebé corpòria i el seu cant pren cos i densitat per surar entre la platea, amb un enfilall de temes que esdevenen una banda sonora feliç. Com feliços són també els moments de coralitat de tots els participants, que parlen, i que canten, i que riuen, i que es mouen plegats com si fossin un sol cos, heterònims del muntatge, heterònims de Pessoa. Especialment colpidor i entendridor és el relat de la història amorosa amb Ofélia Queirós, on Juncà es mostra tan potent com autèntica.
Sí. Teatre i poesia. Teatre i lírica. Teatre i cultura. Tot s’avé com un rellotge, perquè és un teatre autèntic, ple de veritats, sense fingiment, sense mentida, reblit d’una sinceritat que corprèn. Gràcies.
Antoni Riera Vives és periodista
