L’estirabot de Salvador Illa (“els deu últims anys han estat els pitjors dels últims tres segles”) sorprèn en una persona que té la temperància com a virtut més destacada. Però és una afirmació que indica la fondària de l’abisme que separa l’independentisme del seu principal contrincant electoral, el PSC. Si a això hi afegim que Podem i els comuns, sempre atents a la direcció del vent, han passat de reivindicar un “procés constituent no subordinat” a una millora del sistema de finançament, podem constatar que el bloc sobiranista ha tocat sostre en la seva capacitat de captació; les lluites compartides (amb repressió no compartida) són un bon eslògan, fins i tot una bona manera de fer, però no són una veritable jugada estratègica. Si l’independentisme vol créixer, ho haurà de fer laminant la base electoral dels seus rivals. El mapa polític català guanya en claredat, i en sinceritat. Tothom sap a què juga cadascú. No és una mala notícia: en l’última dècada hem estat massa sovint víctimes de diversos miratges.
La millor eina de l’independentisme per créixer és el govern de la Generalitat. Per desgràcia, els dos partits que l’integren tenen més interès en desgastar-se mútuament que en captar nous votants. Aquesta confrontació interna afecta sobretot la taula de diàleg amb el govern espanyol, que és l’únic èxit tangible després de deu anys de Procés. En lloc de presentar-s’hi com un bloc sòlid i determinat, el Govern hi anirà dividit. Junts per Catalunya ha decidit torpedinar la taula des del primer minut, contradient el pacte de legislatura amb ERC i els clams de sit and talk que no fa gaire proferien els seus líders. No cal dir que el PSOE està entusiasmat amb aquest panorama i intentarà contribuir-hi; va acceptar la taula arrossegant els peus i el seu principal objectiu és que fracassi, per evitar les invectives de PP i Vox. Però és necessari que ERC aguanti: cal que es verbalitzi el conflicte, que els immobilistes es posin en evidència. Cal trobar una solució per a Puigdemont i la resta d’exiliats. Cal que existeixi aquest marc de discussió bilateral per si es dona qualsevol circumstància potencialment disruptiva, com per exemple un segon referèndum a Escòcia. Si la taula ha de morir, que la mati el PP quan torni al poder.
El principal problema d’ERC no és la taula, que donarà fruit -alguna mena de fruit- tant si fracassa com si obre alguna escletxa. El problema és que els republicans tenen per fi la presidència de la Generalitat, podrien marcar l’agenda del mentrestant i, en cent dies, no han estat capaços de fer-ho. Només es parla de temes que el govern espanyol ha posat sobre la taula, com l’ampliació de l’aeroport i els Jocs Olímpics d’Hivern, i en tots dos casos costa de saber quin és el criteri del partit teòricament hegemònic. El president és massa prudent per marcar relat, i les seves conselleries estrella -Acció Climàtica, Cultura i Feminismes- no han donat gaires senyals de vida. És cert que ha passat l’estiu pel mig, però amb l’acceleració del tempo polític a Catalunya fa la sensació que s’ha perdut l’ocasió de marcar distàncies amb el passat recent. Pere Aragonès no pot actuar com si tingués quatre anys de marge, perquè de fet no els té.
