Tassetes

Llegeixo a l’ARA un article, divertidíssim, utilíssim, que té aquest titular: “Tu no ho saps, però t’agraden les sèries de tassetes”. La definició m’encanta. Que ben pensada! Es refereix a allò que en dèiem “d’època” (una definició que també m’encanta). “Aquests vestits són d’època”. S’entén que una sèrie de tassetes és d’època però amb personatges benestants que, per tant, paren taula per prendre el te i pastissets. Vaig anar a veure Donetes al cine i vaig pensar que la pel·lícula es mereixia un Oscar culinari. El que posaven a taula per Nadal, pels aniversaris o per dur als pobres era tan, tan meravellós que t’imaginaves que feia pena menjar-s’ho.

Sèries de tassetes com Els Bridgerton tenen un argument pelleringós i ensucrat, però els personatges són guapos, van ben vestits i combinats entre si i fan servir moltes tassetes precioses. La dona justa, de Sándor Márai, comença amb un monòleg (un fals diàleg) en una confiteria de Budapest on dues dones, la que explica i la que escolta, han quedat per berenar. De tant en tant, l’una fa referència al que prenen. El monòleg es desencadena perquè ella veu entrar el seu ex a comprar bombons. Et fas molt a la idea del te –mai t’ha vingut tan de gust el te– i dels pastissets o dels petits sandvitxos triangulars de tres pisos. A Alícia en terra de meravelles també hi ha la taula parada per al te. A Memòries d’Àfrica, l’aristòcrata Karen Blixen s’emporta el joc de tasses i pren te allà enmig de la selva. Ens agraden les tassetes per la idea de civilitat, cerimònia, lentitud, contemplació. Avui fa bon temps i voldria anar a fer un pícnic. Posar estovalles a l’herba, menjar sandvitxos de tres pisos amb crema de formatge, pastís de nous, te o herbes amb tassetes.

Empar Moliner és escriptora