I tanmateix...

Segons totes les enquestes, dia 19 de juny la dreta revalidarà la majoria a Andalusia, aquest pic amb una pujada espectacular de l’extrema dreta de Vox. A Balears, alguns indicadors també marquen aquesta pujada, tot i que, en el nostre cas, no és del tot segur que l’aritmètica electoral afavoreixi la gent de na Marga Prohens i en Jorge Campos. Ara bé, d’on surt aquest creixement? Quines són les seves arrels?

Existeix, no hi ha dubte, una part del país que combrega plenament amb les idees del trifatxito: són aquells que es mostren plenament satisfets amb la societat actual: els que s'han vist directament afavorits (o així ho creuen) per mesures com les amnisties fiscals o una reforma laboral que facilita l'acomiadament. També n'hi ha d’altres que, per damunt de tot, són nacionalistes espanyols, i defensen l’Estat-nació i les seves estructures de poder peti qui peti: si per evitar la independència d'un territori cal fabricar casos falsos de corrupció, pot ser que per a molts d'aquests no sigui massa problema. En aquesta línia, s’ha de recordar que existeix una Mallorca conservadora, molt nombrosa, que té en l'Espanya cañí actual el seu referent natural. Tot i la corrupció, la mala gestió i les promeses buides. Són una part dels catòlics practicants o del franquisme sociològic, per exemple.

No obstant això, la combinació de xenòfobs, banquers, beats, grans empresaris i nacionalistes no aconsegueixen explicar, per si sola, l'apatia de bona part de la societat illenca davant l’auge de la dreta més extrema. Aquest 'tanmateixisme' plurisecular, d’arrel cristiana, que ens ha fet tant de mal com a societat i que adoba les posicions més immobilistes.

Els treballs d'Owens són aclaridors en aquest sentit. Parlant dels conservadors britànics, ell afirma que aquests han aconseguit grans quotes de poder afeblint el sentit col·lectiu de la classe obrera com a grup social alhora que festejant a les classes populars, tot donant, en les seves pròpies paraules, "el just nombre de coses al just nombre de persones" amb l'única finalitat de preservar l'ordre social existent. Us sona?

D'aquesta manera, l'aspiració social ha estat un reclam i un mitjà per minar la identitat col·lectiva de bona part de la població, especialment entre les incipients classes treballadores mitjanes. El sistema promet a les baules més febles de la cadena ascendir socialment si accepten les regles de joc i manegen bé les seves cartes. Recordem que el turisme de masses porta diners fàcils, i això possibilita que opcions polítiques que abanderen el model de totxo, pelotasso i turisme de masses estiguin en la seva salsa. L'enriquiment i les iniciatives personals han de ser les premisses a seguir així com una certa hostilitat cap a l'acció col·lectiva i la perspectiva de classe, ja que si no implicaria acceptar que un grup social té el poder i els altres no. D'aquesta manera s'ha arribat a la situació en què una persona no se senti de classe treballadora, encara que guanyi pocs diners, treballi a compte d'altri o no tingui poder sobre el seu propi treball, fent-li creure que per haver pogut accedir a cert nivell d'instrucció ja són classe mitjana. Aquest discurs té el suport dels grans mitjans de comunicació, dels poders fàctics -recordem que els interessos de les elits illenques i espanyoles són exactament iguals- i també, per què no dir-ho, amb la incapacitat dels sectors crítics del país per vertebrar alternatives que connectin amb la majoria de la població.

No obstant això, aquesta coalició d'interessos en favor del PP, Vox (i en molta menor mesura, de Cs i El Pi) no es pot explicar únicament pel suport d'aquells sectors que es beneficien directament del turisme de masses. Hi ha una majoria silenciosa: són obrers de la construcció, cambrers, petits comerciants de l'oferta complementària... i, en general, tots aquells que han comprat el missatge que a Mallorca tot va bé i que, de fet, no pot anar d'una altra manera. Gent que segurament creu que, sense aquest model turístic, viuran molt pitjor. Són aquelles persones que volen apuntalar el món conegut enfront d’un canvi incert i una societat cada vegada més incomprensible per a ells. Una por que ha pogut tenir èxit especialment entre els ciutadans més volubles políticament i menys ideologitzats.

En paral·lel a tots aquests processos s’ha d’entendre, a més, l’auge de l’extrema dreta. Charles Guilly dona llum en aquest aspecte. Així, ell considera que davant la pèrdua de nivell adquisitiu de les classes mitjanes, el populisme ressona com a resposta fàcil davant una socialdemocràcia i uns partits conservadors entregats al neoliberalisme: aquells que no s’han vist beneficiats pels ERTO i els petits comerciants i autònoms que han hagut de tancar per la crisi veuen en les respostes fàcils d’Abascal un envit directe al 'sistema' creat pel bipartidisme del PSOE i el PP.

Davant aquest panorama, podríem pensar que tot està perdut. Que la dreta arribarà i arrassarà. Però no ens equivoquem, la flama de la indignació guspireja. Així, i segons totes les enquestes, a les Illes un 90% de la població considera que existeixen massa diferències entre classes socials, el 50% creu que cada dia vivim pitjor i que el 70% assumeix que s'està creant una societat descohesionada i dual. A més, a excepció de la classe mitjana-alta i alta, la majoria dels illencs situa la defensa dels serveis públics al centre de les seves preocupacions. Com sempre, les eleccions aniran per un costat, i el poble, per un altre. Com diu el poema, “i tanmateix, la remor persisteix”.

Joan Pau Jordà és professor