23/11/2021

Tampoc passa res

2 min

S'ha produït un canvi d'aliances i s'ha trencat la majoria independentista, i tampoc passa res. No passa res perquè els mateixos partits que formen aquesta majoria independentista no n'han fet res, d'aquesta majoria (el 52% del qual hem sentit parlar amb tanta insistència en aquestes setmanes), tret d'utilitzar-la per especular en la interminable disputa que mantenen entre ells.

Fa anys que ningú (ni a ERC, ni a Junts, ni a la CUP) pensa ni per un moment en la independència de Catalunya però, en canvi, no fan més que estudiar jugades per donar-ne la culpa als altres. Això que en principi és normal (la rivalitat entre diferents partits per tenir la prevalença, o l'hegemonia, dins un determinat espai polític), i que fins i tot pot ser democràticament sa, es torna nociu quan s'estanca i es converteix en una rutina viciada. El Procés s'ha acabat convertint en un ofici: hi ha unes quantes persones que recorren els estudis de ràdio i televisió sense fer altra cosa que dir pestes d'ERC o de Junts —depenent de quin sigui el seu bàndol—, i amb això van fent. Mentre hi hagi una audiència disposada a escoltar aquestes mateixes coses una vegada i una altra, tampoc cal esperar que això canviï.

Poca cosa es pot afegir a la descripció de la política catalana actual que feia al seu article d'ahir Javier Pérez Royo . Si de cas, afegiré que la CUP pot apuntar als seus assoliments no només el processament d'Artur Mas, sinó també l'empresonament de Jordi Turull, i encara la cosa més espantosa: la frase “la paperera de la història”, que dimarts, al Parlament de Catalunya, tothom repetia com si els haguessin donat corda. Pel que fa als convergents (perdó, a Junts), sentir-los parlar d'enfrontament amb l'Estat segueix sent una cosa fortament còmica. ERC aspira de fa temps a consolidar-se com a partit sistèmic, que a canvi de garantir l'estabilitat a Espanya tingui el poder a Catalunya (exacte, com van fer els convergents durant tots els anys de Jordi Pujol). I els comuns no aspiren exactament a això, sinó a ser la quota catalana dins una esquerra espanyola que eventualment pot contribuir a l'estabilitat a Catalunya a canvi d'exercir el poder a Madrid.

Això és tot, i això és el que explica el triple acord de pressupostos (a la Generalitat, a l'Ajuntament de Barcelona i al govern d'Espanya) que s'ha acabat lligant en dos dies i amb molta més fluïdesa que les tortuoses negociacions entre independentistes. L'única cosa que els fa repetir encara allò de “continuarem negociant”, i que no es rompi del tot l'acord entre les tres formacions, és que ningú (i sobretot ERC, que és qui du penjada la llufa del botiflerisme) vol quedar com el que ha matat la tan pregonada majoria independentista, que la van matar entre tots i es va morir tota sola. El preu per als republicans ha estat fer quedar en evidència Ernest Maragall. El dels juntaires, demostrar una vegada més que encara no han paït haver perdut la presidència de la Generalitat. A la CUP aquest nou pas de comèdia els ha sortit de franc, com sempre.