09/10/2021

El tabú de la monarquia

2 min
Joan Carles I en una imatge d’arxiu.

Que després de tot el que se sap, i és públic i notori, Joan Carles I surti impune de l’ús abusiu que ha fet de la seva condició és realment escandalós. Els poders de l’Estat, sense distinció -aquí sí que no hi ha diferència entre Sánchez i el PP-, han fet pinya amb l’argument de protegir una institució que està tacada per la conducta de qui la va restaurar, convençut que cap de les obligacions que la llei ens imposa a tots tenia a veure amb la seva persona.

És certament vergonyós, però tots sabíem que acabaria així. No en va, des de la primera notícia dels delictes de Sa Majestat es van encarregar de recordar-nos que estava protegit per la seva inviolabilitat. No ens quedem, però, en l’anècdota: anem a les qüestions de fons, que són dues. La primera és que monarquia i democràcia sumen dues legitimitats contradictòries: la que es fonamenta en el llinatge i la que es fonamenta en la ciutadania portadora del dret al sufragi universal. La mateixa Constitució ho posa en evidència al concedir al monarca un privilegi que no es reconeix a cap ciutadà, cosa que el situa per sobre de la llei i dels altres. “La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”, diu l’article 64 de la Constitució. ¿Una persona irresponsable al cim de l’Estat? La impunitat feta llei.

En el cas espanyol, hi ha afegit un segon factor d’agreujament. En una visita al CCCB per a una exposició sobre la història de la ràdio, assenyalant una foto de Franco, el rei Joan Carles em va dir: “Aquest em va nomenar. Què he de fer? Negar-ho? Si tothom ho sap”. És així: al llinatge s’hi afegeix l’empremta autoritària d’origen. Es pot dir que va ser prou bon traïdor, i que va permetre una Transició que per altres vies potser no hauria estat viable o hauria estat més aferrissada del que va ser. Però, des que es va destapar el carrusel d’abusos del rei emèrit, és perfectament lògic que part de la ciutadania es pregunti: ¿és realment imprescindible la monarquia? I, tanmateix, els que manen han declarat tabú la pregunta. Allò de què no es pot parlar. Amb la protecció del comportament de l’emèrit es confirma que queden encara pulsions autoritàries que impedeixen fer net del passat. Per exemple, la por a la ciutadania.

stats