EscriptoraQuan surti l’article que vindrà després d’aquest, ja haurà passat Nadal. I això significa que, quan surti l’article que vindrà després d’aquest, també haurem deixat enrere la Nit de Nadal, si bé és probable que encara n’arrosseguem les seqüeles digestives. Pocs dies abans que surti l’article que vindrà després d’aquest, algú haurà guanyat la grossa, i algú, la majoria, es conhortarà tot repetint, amb un convenciment insòlit, que enguany, més que mai, el més important és tenir salut. Quan surti l’article que vindrà després d’aquest, haurem constatat que fins a les deu hi ha temps de quasi tot, excepte de tot el que voldríem fer després de les deu perquè té més gràcia. Fins i tot és ben possible que, quan surti l’article que vindrà després d’aquest, se’ns quedi als llavis un regust adredolç, com de canapè experimental, davant la idea que, ben mirat, ens acabem acostumant a tot, que res no és tan sagrat, que l’anticipació del drama, com la previsió del goig, pot arribar a exagerar les coses.
Quan surti l’article que vindrà després d’aquest, haurem tingut temps d’afegir nous tòpics als tòpics desgastats, i direm que això del Nadal, en realitat, ho fem més que res perquè mira, perquè en fi, per les criatures, per les padrines. I mentrestant les padrines ens miraran de reüll, preservant la distància de seguretat, amb el silenci benevolent de qui ens fa creure que es creu allò que ens volem fer creure. I les criatures, ai les criatures; quan surti l’article que vindrà després d’aquest, les criatures ens hauran pogut demostrar una altra vegada que s’ha de ser molt savi i molt valent per continuar creient que enguany, sobretot enguany, la màgia només arriba als qui hi creuen. Quan surti l’article que vindrà després d’aquest, haurem tingut molt de temps, massa, per reflexionar sobre la fragilitat de tot plegat, d’aquesta taula amb el padrí a un cap i la padrina a l’altre, d’aquesta fortalesa que ens pensem que tenim i que no és altra cosa que l’efecte rebot de la precarietat emocional amb què ens hem acostumat a sobreviure, i és que la llum brilla més quan arreu ens amenaça l’ombra.
Quan surti l’article que vindrà després d’aquest, cadascú haurà tastat a la seva manera els darrers vestigis d’infantesa, d’innocència, que són indissociables del Nadal que, com deia al començament d’aques article, haurem deixat enrere quan surti l’article que vindrà després d’aquest. I aquest tast podrà tenir la forma del paper de regal que esmicola el fill petit, o de la carrera clandestina –de la porta al timbre, del timbre a la porta– de l’oncle que, durant una estona, és el portador de la il·lusió i de l’adrenalina, o de la padrina que dona un sobre als nets amb la discreció sofisticada del traficant, o de les tradicions particularíssimes que avorrim obertament i que reivindiquem en secret, perquè això també és el que toca; perquè fer veure que tampoc n’hi ha per tant també és una forma de tradició.
Quan surti l’article que vindrà després d’aquest, encara tindrem per davant la segona festa, i la tercera, i la quarta, perquè les festes es multiplicaran de manera proporcional a la divisió en petits comitès. I quan surti l’article que vindrà després d’aquest, encara tindrem una setmana per apurar els propòsits de l’any nou i per recapitular sobre els propòsits de l’any vell que, talment com les limitacions i els tocs de queda, continuen ressonant amb una cadència inexorable, inevitable, quasi familiar, a dia d’avui. I també podria passar que, quan surti l’article que vindrà després d’aquest, el món o el virus o les pors s’hagin acabat, i que només ens quedin les ganes de menjar-nos les sobres de tot plegat amb l’avidesa que solíem reservar als torrons, a la sopa de Nadal, al marisc, al renou d’aquell paper daurat que desembolica el bombó preferit.
Quan surt l’article que vindrà després d’aquest, potser haurem dit adeu a Clint Eastwood, a Gene Hackman, a Christopher Plummer, a Angela Lansbury, o potser no, idealment no, per favor. I potser haurem fet un parell de maratons cinèfiles o serièfiles a HBO, a Netflix, a Amazon Prime, si és que no hem preferit refugiar-nos en la nostàlgia nadalenca –extrapolada a una nostàlgia vital més genèrica– amb l’enèsim visionat de What a wonderful life, Little women, Edward Scissorhands, Love actually, Plácido. I tanmateix, quan surti l’article que vindrà després d’aquest, jo només sé que hauré experimentat amb escreix la pressió i el respecte que em provoca l’escriptura del darrer article de l’any, i alhora m’hauré adonat que, ras i curt, l’article que vindrà després d’aquest ben bé podrà permetre’s un lleu flirteig amb la mediocritat, ni que sigui per coherència amb l’any que deixem enrere.
