29/11/2021

Superar tabús

4 min
Una criatura neda amb l'ajuda d'un adult.

Des de fa un sexenni, ha planat damunt tot un hemisferi de la política catalana –aquell identificat amb l’objectiu de la República– la idea que la CUP era la dipositària, la guardiana i l’expenedora d’alguna mena de puresa, de virginitat, de foc sagrat independentista, sense el qual hom esdevenia sospitós de tebior, de covardia o de botiflerisme. Ha estat aquesta idea, aquest clixé, allò que va permetre a la Candidatura d’Unitat Popular omplir a discreció la paperera de la història, bloquejar investidures presidencials amb absolut menyspreu de les circumstàncies històriques (estic pensant en la frustrada elecció de Jordi Turull, el 22 de març de 2018), vetar pressupostos i condicionar polítiques.

En realitat, però, la CUP només és –com qualsevol altra sigla partidista– dipositària de la seva pròpia ideologia, dins la qual l’anticapitalisme i l’antiestatisme resulten tant o més importants que l’objectiu de la independència. Una ideologia, a sobre, que en matèria social, econòmica, fiscal, de “model de país”, és en bona part antagònica amb els programes que defensen Esquerra i Junts. Una ideologia que en aquests moments té el suport del 6,68% dels votants.  

En aquestes condicions, i a parer meu, allò que la CUP hauria de fer és presentar el seu projecte de país amb claredat, amb detall i sense eufemismes. Per exemple: quina pressió fiscal propugnen els anticapitalistes en IRPF, en successions, en patrimoni...? Què caldria fer amb el Circuit de Barcelona-Catalunya, un cop excloses i condemnades a l’abominació les curses de motor? ¿S’hauria de demolir el complex, arrencar l’asfalt i plantar-hi cols? Després d’haver sentenciat que el projecte Hard Rock és una monstruositat mediambiental, econòmica i fins i tot moral, ¿creuen els cupaires que hauríem d’anar planejant el desmantellament de Port Aventura, Ferrari Land, etcètera? ¿Pensen que s’ha d’abandonar l’aspiració als Jocs Olímpics d’Hivern encara que una majoria aclaparadora de la població pirinenca hi estigués a favor? Si All cops are bastards, segons un eslògan molt popular entre els cupaires, ¿caldrà dissoldre el cos de Mossos d’Esquadra, i potser substituir-lo per agents cívics desarmats i amb un lliri a la mà?

Vull fer constar que en tota la meva vida no he trepitjat ni trepitjaré un circuit automobilístic, ni un casino, ni un parc temàtic, i que estic en contra del projecte de Jocs d’Hivern. Però la qüestió no és aquesta; la qüestió és què opina sobre tot plegat la majoria democràtica del país. El dia que la CUP, amb un programa anticapitalista i revolucionari explícit, concret i sense embuts, obtingui el 40% dels vots, tindrà el dret i la legitimitat per aplicar-lo. Mentrestant, i en funció de la seva força actual, només pot aspirar a retocar el programa dels altres. Si això li sembla poc, la coherència dictava als cupaires la postura que han acabat adoptant: autoexcloure’s de la negociació pressupostària.

Algunes veus, però, han sobrevalorat el pas al costat dels cupaires, ja fos per celebrar-lo o per deplorar-lo. I no n’hi ha per tant: ni s’ha acabat el Procés ni s’ha dinamitat la mítica –per no dir llegendària– “majoria de la investidura”. De fet, la majoria –minoritària– que caldria preservar és la de govern, la del 41,37 % dels vots que sumen Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. I, en les turbulències internes d’aquest bloc, la CUP no és més que una excusa. Més encara: la majoria política i social necessària per guanyar la independència no depèn dels menys de set punts percentuals que hi aporten els anticapitalistes. Per divorciar-se d’Espanya no n’hi ha prou amb el 48,05% que sumen ERC, JxC i CUP, ni tan sols amb el 52% que, forçant una mica la realitat i l’aritmètica, hom ha erigit en bandera. Caldria una mica més.

Dins del petit rebombori que ha suscitat el president Aragonès canviant d’aliats pressupostaris, s’ha arribat a insinuar que els comuns exigien en la negociació el mateix que la CUP i que, per tant, preferir els de Jéssica Albiach era una aposta ideològica d’ERC, amb l’espantall del tripartit d’esquerres allà al fons.

A veure: potser sí que, en termes retòrics i gestuals, els comuns i la CUP mostren algunes similituds (la fixació contra el projecte Hard Rock, per exemple). En el terreny de la política real, l’analogia no té cap sentit. Els comuns governen l’Ajuntament de Barcelona i formen part de l’executiu espanyol, en ambdós casos de bracet del PSOE-PSC. Vull dir que han hagut de deixar de banda moltes abstraccions ideològiques –encara no totes– en favor de la gestió del dia a dia. Per això amb ells ha estat possible un clàssic do ut des (Et dono per tal que em donis): pressupostos de la Generalitat a canvi de pressupostos municipals de Barcelona. A alguns els deu semblar horrorós, però se’n diu política.

Pel que fa a la CUP, tal vegada, lliure d’hipoteques governamentals, podrà clarificar si prioritza la independència o la revolució. Perquè, com diuen en castellà, soplar y sorber, no puede ser.