Sobre el suïcidi: les causes socials

El suïcidi és un fenomen del qual s’ha parlat poc fins ara, malgrat que el seu cost en vides és superior al dels accidents de trànsit. Parlar-ne es fa difícil per dues raons: la més evident, perquè la tendència més general de les persones és la de voler viure més, i renunciar voluntàriament a la vida apareix gairebé com una acusació a l’entorn: m’heu fet la vida impossible. ¿Com afrontar aquesta mena de culpa col·lectiva tan difusa i incerta? Quines solucions aportar-hi? En general, es tendeix a atribuir-ho a alguna malaltia mental, depressió o d’altres, per poder pensar que es tracta d’un problema individual i que socialment no es pot fer gran cosa per evitar-ho.

La segona raó ha quedat demostrada en diversos estudis: el suïcidi és un d’aquells fenòmens que es contagien, i per això millor no parlar-ne gaire. En Joan Estruch i en Salvador Cardús ho van explicar fa anys a Plegar de viure : els suïcidis s’assemblen al que en diem una passa; en un cert moment s’inicien en algun punt i tendeixen a difondre’s, sovint imitant fins i tot les formes concretes de dur-los a terme. Com si fos una possibilitat que, quan apareix, té tendència a fer taca d’oli, amb freqüències variables i sortosament bastant baixes, però prou terribles perquè hi posem atenció.

El nombre de suïcidis està creixent entre nosaltres: comptant només aquells que s’han consumat, l’any 2005 a Catalunya van ser 425; l’any 2018, 522; el 2019, 535. Una progressió lenta, però aparentment imparable. El percentatge de suïcidis comesos a Catalunya respecte al conjunt d’Espanya ha anat augmentant: del 12% el 2005 a 14,16% el 2019. En els primers mesos del 2020 es va experimentar un lleuger augment, que va decaure en els mesos següents, durant l’etapa àlgida del confinament. No disposem encara de les dades totals del 2020 i el 2021, però tot fa pensar que, a mesura que anem tornant a la normalitat, els suïcidis reeixits i els intents frustrats estan augmentant d’una manera alarmant.

Cal, doncs, parlar-ne i fer una reflexió sobre les causes que els provoquen. És molt evident que algunes són de caràcter individual, però quan s’analitza el pes de les causes socials en les tendències suïcides es demostra que, efectivament, les situacions socials hi tenen molt a veure; és més, s’ha parlat de societats suicidògenes, amb més tendència a provocar-los que d’altres. Podem dir, de fet, que la taxa de suïcidis és un bon indicador de l’estat d’una societat, de les contradiccions que s’hi desenvolupen, del seu grau de cohesió.

Ara tendim a pensar que un accelerador dels suïcidis pot haver estat la manca de relació i de vida social del darrer any i mig. Pel que sabem, però, succeeix més aviat el contrari: com més intensos són els contactes humans, més augmenten els suïcidis. Ja Durkheim, un dels grans fundadors de la sociologia, va mostrar que augmenten justament a l’estiu, quan més sortim, veiem gent amiga, socialitzem, en una paraula. Una explicació que és coherent amb els fluxos de morts voluntàries que s’estan produint darrerament.

Alhora, estan creixent els suïcidis entre la gent jove, sobretot els nois. L’edat mitjana del primer intent de suïcidi està disminuint, i ara és de 39 anys per a les dones i 42 per als homes. Els homes sempre han tingut més tendència al suïcidi consumat que les dones, amb una diferència molt elevada, generalment de l’ordre de 3 a 1 o de 4 a 1. Als homes se’ls exigeix més en termes de triomf econòmic i social, és a dir, experimenten més pressió en l’àmbit públic: cap a la meitat del camí de la vida, moment de balanços, la temptació de plegar de viure sembla augmentar.

Hi ha, doncs, causes socials evidents que contribueixen als suïcidis. Cada societat té la taxa de suïcidis que es mereix. Entre nosaltres, tot fa pensar que el que més sovint pot provocar-lo és justament la intensitat de la convivència i no la solitud. Recordeu la frase de Sartre: “L’infern són els altres!” I és que la nostra societat combina unes característiques que projecten molta exigència sobre els individus: l’èxit o el fracàs ja no depenen de la voluntat de Déu, sinó de cadascú; els models de vida prescrits es van diluint, i augmenta la llibertat individual i, per tant, també la responsabilitat individual. Si això es combina amb una alta competitivitat i amb la disminució de les oportunitats reals de progrés professional, tenim la barreja perfecta per establir el miratge d’un possible triomf esclatant i alhora de la sensació de fracàs per a una majoria. Es a dir, culpabilitat, baixa autoestima, vergonya pel que creiem que perceben els altres, emocions negatives, que poden alterar la salut mental. Una combinació perillosa, que està provocant un estrès insuportable per a moltes persones, que opten per no haver de conviure amb el que els sembla una imatge degradada d’elles mateixes.