07/02/2021

Un suburbi al centre

3 min
La façana de l’edifici conegut com la Carboneria, a Sant Antoni.

En els últims dies ha saltat la notícia de la troballa, feta a la Casa Tarragó del carrer d’Urgell, d’una inscripció que diu: “Manzana 10”. Aquest edifici, considerat un dels més antics de l’Eixample barceloní, i posteriorment conegut com la Carboneria per haver estat una seu del moviment okupa, ha conservat la primitiva numeració de les illes de casa que va fer servir Ildefons Cerdà per al seu projecte urbanístic.

Inicialment, l’Eixample dividia la seva trama en quadrícules, cadascuna de les quals era identificada amb un número. Els carrers que anaven de mar a mun- tanya rebien una xifra, mentre que els que anaven en sentit Llobregat-Besòs es designaven amb una lletra. Això va ser així fins que l’escriptor Víctor Balaguer va batejar les primeres vies del barri amb noms relacio- nats amb la història de Catalunya. D’aquesta manera, durant un temps, els seus primers veïns es van queixar al servei de correus, ja que els carters tenien dificultats per entregar les cartes a l’haver-se d’orientar per unes voreres que, si ja hi existien cases, presentaven una placa en el primer edifici de cada “manzana” i, si no, s’havien de refiar d’uns cartells provisionals instal·lats al solar corresponent.

Fora del passeig de Gràcia, que portava temps ocupat per tot d’instal·lacions recreatives com els Jardins del Tívoli o els Camps Elisis, la resta de l’Eixample eren ter- renys de caràcter agrícola quan la reina Isabel II va posar la primera pedra del barri, allà on es va construir la primera finca de l’Eixample, la Casa Gibert, situada a la “Manzana 39”, a l’espai central del que després seria la plaça Catalunya. El primer veí va ser el seu propietari, Manuel Gibert, un dels fundadors del Liceu i president de la companyia de ferrocarrils a Mataró. Després vindrien finques d’habitatges com la Casa Tarragó o les Cases Cerdà, i les anomenades intervies, cases unifamiliars que aprofitaven l’interior de les illes, com els passatges de Permanyer i Méndez Vigo, autèntics supervivents d’una època en què l’Eixample havia de ser una ciutat jardí.

No obstant, malgrat els projectes utòpics de Cerdà, els primers anys d’existència d’aquesta nova Barcelona van ser força difícils per als seus habitants, en un territori ple de descampats, barraques i edificis a mig construir. Les queixes eren variades, com la recollida d’escombraries, ja que sovint els escombriaires trigaven dies a passar, i molts solars eren utilitzats com a improvisades deixalleries, amb els problemes de salubritat que això comportava. És en aquells anys quan es va començar a forjar la futura llegenda de Can Fanga, per la falta d’asfaltatge dels carrers. A més, les voreres estaven transitades per gossos abandonats, rodamons i captaires, que buscaven refugi entre els diversos enclavaments de barraques que hi havia al districte. Tot i que va atraure la burgesia que residia a la ciutat antiga, els pioners es van trobar amb un barri ple de dificultats logístiques, que es convertia en un fangar quan plovia, sense serveis bàsics i amb diverses carències higièniques. Una mena de suburbi que, en comptes d’edificar-se a l’extraradi, estava situat al bell mig de la ciutat.

Fins al 1893 no es va publicar la primera guia de l’Eixample, que va facilitar la feina dels carters, tot i que les normatives d’edificació no es van unificar amb les de la resta de la ciutat fins a l’any 1901. I només a partir de 1929 el barri va començar a ser com el coneixem, amb clavegueram, gas, llum elèctrica a les cases i un asfaltat quasi definitiu. Tota una història de l’urbanis- me barceloní que es resumeix en la inscripció que fa pocs dies s’ha descobert a la Casa Tarragó.

stats