EducadorFa uns dies, llegia a la premsa local que una socorrista fora del seu horari de servei havia rescatat un infant que s’ofegava a la platja de Can Pere Antoni, a Palma. Llegint entre línies la notícia, focalitzada en l’heroïcitat de la valenta jove, una frase pronunciada per l’infant em va colpir: "Pensava que no em rescataries, perquè som negre".
Quan un nin de només deu anys, en un moment d’agonia, té tan assumit que per la seva condició ni tan sols té dret a la vida, és que com a societat ens ho hem de fer mirar. I molt. Potser es va aturar el feixisme en les darreres eleccions estatals, però el seu discurs racista, xenòfob, masclista i homòfob és ben present a la nostra societat, i una part important d’ella en pateix les conseqüències més dramàtiques.
Hem arribat a creure –en el sentit més profund del mot creença– que uns valem més que els altres, naturalitzant el que Boaventura de Sousa Santos anomena una "línia abissal" que separa, en la nostra concepció del món, aquí i arreu, aquells que mereixen ser considerats humans dels que no. Una línia que és sobretot racial i colonial, però que també pateixen les dones i totes les diversitats que no encaixen amb el patró hegemònic d’home blanc cristià i heterosexual que ha fet possible la modernitat occidental, l’actual model de 'civilització'.
No fa tants dies, més de 150 persones mortes davant les costes de Líbia. El naufragi més important de l’any per ara, segons ACNUR, sense comptar el naufragi del que restava d’humanitat i dignitat a una Europa que també s’ofega en una crisi d’identitat que la fa apostar per la política reaccionària. Perquè si les víctimes d’aquest naufragi haguessin estat europees blanques, els governs dels estats de la Unió ja haurien decretat dol oficial.
No és un naufragi, sinó el que Achille Mbembe anomena necropolítica, la política de la mort. Agafant el concepte de Foucault de biopoder, l’intel·lectual camerunès afirma que l’expressió darrere de la sobirania resideix en la capacitat de decidir qui ha de viure i qui ha de morir, i repassa la construcció dels estats moderns a partir d’aquesta premissa. I és en aquest paradigma que s’inscriu molt del que està passant.
Les morts a la Mediterrània són l’expressió de la (necro)política de fronteres de la Unió Europea, que està trepitjant els drets humans i la llei quan nega sistemàticament el dret d’asil de les persones que fugen de les guerres i el terror a tercers països. I tres quarts del mateix a la frontera de Mèxic amb els Estats Units. La criminalització de les ONGD com Open Arms, acusades de tràfic il·legal de persones i amenaçades, com ha fet el govern 'progressista' de Sánchez, amb multes milionàries per rescatar persones a la deriva, és aliment per a una extrema dreta que cada vegada que hi ha un rescat clama "que els fiquin a casa seva", i envien els seus 'hooligans' a les xarxes perquè ens ho recordin.
Ni tan sols els infants, els menors d’origen migrant, són lliures d’aquesta política, que sovint implica el 'mainstream' dels mitjans de comunicació. La mateixa expressió 'mena' (menors estrangers no acompanyats) no té altra funció que facilitar la subhumanització dels menors d’edat que han tengut la sort de sobreviure en un trajecte incert, en el qual, a més de perdre el contacte amb la seva comunitat d’origen, han perdut familiars i amics pel camí. Són menors, però se’ls pinta directament com a potencials criminals, i fins i tot algun sindicat policial fa circular 'fake-news' acusant-los de coses que no han fet. Al país dels lladres, on s’acaba d’imputar el BBVA en el marc del cas Villarejo, els que posen en risc la nostra seguretat són adolescents, però millor si els diem 'mena', així no sentirem culpa.
Es comença així i s’acaba amb morts com la d’Ilias Tahiri, un jove de 18 anys a qui es va aplicar, en un centre de menors d’Almeria, un 'protocol de contenció' per part de mitja dotzena de guardes de seguretat que el varen colpejar fins al final. O amb agressions a l’espai públic o al transport públic, com la d’aquesta setmana a un jove congolès al metro de Madrid.
A Madrid, l’esperat pacte de les tres dretes s’ha construït també sobre la base del racisme, del masclisme, amb menys subtilitat que tot això. Racisme sense complexos, que inclou fins i tot una perillosa distinció entre migrants bons i dolents, en funció del seu origen. A Barcelona, Valls no governa però la campanya policial de persecució als manters que s’ha intensificat en els darrers dies és impregnada de racisme institucional i ajuda poc a construir la Barcelona integradora que proclamava Ada Colau.
Ens equivocam si pensam que la subhumanització dels altres i la necropolítica, tot i la nostra posició de privilegi, no va amb nosaltres. Si la història es repeteix, no podrem dir que només passàvem per aquí.
