OPINIÓ

De súbdits a populatxo

El 17 de febrer del 2017 saltava la notícia: l’Audiència de Palma condemnava Iñaki Urdangarin a sis anys i tres mesos de presó pels delictes de prevaricació, frau a l’Administració, tràfic d’influències i frau fiscal.

Des del minut zero, “Cientos de juristas me asaltan por la calle”, que diria aquell. Sembla que tots han llegit els 58.500 folis que va deixar el jutge Castro, després de 1.436 dies de complicada instrucció, en què va prendre declaració a 32 imputats i 320 testimonis. També sembla que tots dominen els detalls dels 741 folis de la sentència, dictada per unanimitat per les magistrades Samantha Romero, Rocío Martín i Eleonor Moyá, després de sis mesos de judici oral i 133 dies de deliberacions. Tanmateix, l’autèntica justícia popular –no la de la polis, sinó la de la tribu– ja havia dictat sentència feia molt de temps: la infanta havia estat absolta injustament i el seu marit havia rebut una condemna “lleugera” –sis anys i tres mesos de presó!

La revisió del Tribunal Suprem que confirma la condemna –a pesar de la rebaixa de cinc mesos– implicava la immediata entrada en presó del cunyat del rei Felip VI, cosa que va dirigir totes les converses del país –i quin país!– cap a la política penitenciària.

L’excepcionalitat del seu ingrés al mòdul d’homes de la presó de Brieva, a Àvila, va ser considerada immediatament un tracte de favor, perquè el nou reclús –a l’espera del que decidesqui definitivament Instituciones Penitenciarias– estaria tot sol i no hauria de travessar el seu captiveri de més de cinc anys en companyia d’altres reclusos.

Considerar que una privació de llibertat de més de cinc anys en la més absoluta soledat és un privilegi intolerable, em causa, com a mínim, una certa perplexitat i diria que es nota bastant que tots els que parlam d’aquestes coses al cafè o a la coa del bus, no hem estat a la presó ni de visita.

El poble, que també entén de política penitenciària, ha parlat i ha dictaminat que és un escàndol que l’antigament adorat Urdangarin no estigui amuntegat en una presó bruta i perillosa, i de res ha servit que tant el sindicat de funcionaris de presons del CSIF com el ministre de l’Interior hagin explicat que qualsevol reclús hauria pogut demanar aquesta presó i que, si no ho fan, és precisament pel terrible aïllament que implica.

També hi ha hagut crítiques als permisos que podrà tenir d’aquí a 17 mesos i al fet que les condemnes no es compleixin íntegrament o que no impliquin treballs forçats –perdó, volia dir “comunitaris”! També es critica que hi hagi calefacció. O la discreció amb què es va fer l’ingrés i la impossibilitat de gaudir de les goloses imatges de la humiliació. En fi, sort que les Corts de Cadis varen abolir les picotes el 1813, que si no...

Sembla un bon moment per reflexionar sobre el nostre sistema penitenciari, basat en el tractament individualitzat i en la reinserció; sobre que la societat no cerca en la condemna càstig ni venjança, sinó que actua simplement en legítima defensa, però sense ira ni animadversió –“Odia el delito, compadece al delincuente”, deia Concepción Arenal; sobre que la privació de llibertat en el nostre ordenament no duu implícits ni el dolor físic ni la humiliació moral, i sobre com és de fàcil –especialment a les xarxes socials– passar de súbdit a populatxo sense haver tastat, pel camí, els civilitzats valors de la república.

En la novel·la de Philip K. Dick que va inspirar 'Blade Runner', el test Voight-Kampff serveix per diferenciar els humans dels replicants. Se suposa que allò que els distingeix és l’empatia cap als animals. Sempre havia trobat colpidor que, encara que fos en el món de la ficció, aquest detall fos la mesura de la nostra humanitat.

Ara per ara, però, em conformaria que els humans sentissin empatia pels altres humans. Pels que travessen la frontera de Mèxic i són separats dels seus fills; pels nàufrags enmig del Mediterrani, a la deriva d’una nau que no vol ningú; pels infants que encara deuen quedar a Damasc o Alep; pels presos polítics catalans, enfora de la família i de tota idea de justícia; per les collidores de Huelva i el seu tèrbol atzur; pels esfereïdors relats i descripcions de Txèkhov des del penal de l’illa de Sakhalín... o per un ídol caigut, abans poderós i atractiu, que ha comès un delicte provat i que representa tot el que hem combatut tota la vida.

Una de les accepcions d’“humanitat” és “empatia”, perquè és això precisament el que ens fa humans. No vulguem ser cap altra cosa.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF