Sotmetre la natura encara més?

Tant és que em trobi en una clariana verge d’un bosc inconegut observant el saltironejar trèmul de l’ombra d’unes fulles remogudes per una brisa llaminera que dansa amb l’amorosa melodia d’un pit-roig amagat dalt d’una branca. Per més que m’hi esforci, només podré experimentar un goig estètic i prou. Tinc una ment massa occidental. Sentiré el riu discorrent a la vora, m’hi atansaré, hi remullaré els peus, després el cos, i l’aigua freda clavarà a la meva pell mil agulles crues que m’espantaran i buscaré el sol per escalfar-me i eixugar-me. Trobaré l’aigua formosa, però cap nimfa en sortirà. Ni em passarà pel cap imaginar-la. No puc concebre una naturalesa animada. A l’escola em van ensenyar a disseccionar els animals. Més tard, a estructurar els elements en materials primaris i secundaris. Un dia un professor em va dir que només hi havia dues maneres d’observar una muntanya: o bé podies delectar-te amb la seva bellesa, o bé podies comprendre-la com una font de minerals. I que, si volia viure bé, més em convenia ser la primera a agafar un pic i fotre’m les pedres a la butxaca.

La majoria d’humans tenim aquesta relació amb la naturalesa. Només pot ser pensada des de la nostra mirada i, com a bons amos i senyors, la intentem sotmetre i dominar. Una cultura animista que la concep amb voluntat, sentiments i intel·ligència, la respecta i no pretén destruir-la. Però nosaltres fem tard. L’hem devorat tant que ja no podem fer marxa enrere. El nostre pas ha destruït centenars d’espècies, centenars d’indrets. El canvi climàtic amenaça d’esfondrar les condicions que possibiliten l’existència de la vida a la Terra. I qualsevol vida inclou la humanitat. És tan elevada la desesperació que molts creuen que, només sotmetent encara més la naturalesa, podem evitar els efectes devastadors que hem provocat. A través dels avenços tècnics que ens han dut a aquesta extrema situació d’emergència, volen posar pegats a la desertificació o l’escalfament global sense arrancar de soca-rel el problema.

L’altre dia vaig descobrir que l’aigua no sempre es congela als 0 graus centígrads. Perquè l’aigua es congeli, les molècules han d’agrupar-se al voltant del que s’anomenen nuclis de congelació, escassos a la naturalesa. L’ésser humà ha trobat la manera de generar-ne. Amb avionetes o generadors plantats a terra que aprofiten l’ascensió de l’aire, alguns homes sembren iodur de plata als núvols, una substància que incrementa els nuclis de congelació. Les gotes d’aigua, que poden trobar-se líquides a temperatures negatives quan no troben aquesta mena de nuclis, s’agrupen quan els descobreixen. Molts països ja utilitzen aquesta tècnica per reduir el volum de les pedres de gel que cauen a terra i fan malbé la collita. Com més nuclis de congelació hi hagi dispersats pels núvols, més petita serà la pedra i més quantitat n’hi haurà. Es busca la maximització de beneficis. La pedra molesta i destrueix un tant per cent molt elevat de l’anyada. Fa temps que l’home ha après a domesticar la naturalesa. El problema s’esdevé quan ens adonem que aquesta subjugació no pot durar gaire més si volem conservar el planeta tal com el coneixem.

Alguns defensors de la geoenginyeria proposen usar les tècniques d’intervenció climàtica per combatre els efectes del desastre ambiental. No els interessa erradicar les causes, només mitigar els problemes. Pretenen sufocar els efectes de la submissió de la naturalesa sotmetent-la encara més. És delirant. La intenció és utilitzar iodur de plata per provocar pluges allà on la desertificació ha devorat una zona. Però no es poden provocar pluges si no hi ha núvols i tampoc coneixem els efectes a llarg termini de la dispersió d’aquest element. Tampoc coneixem què passarà en aquestes zones un cop s’hagin modificat els hàbits climàtics. ¿Haurem de crear més tècnica per combatre els futurs problemes? Alguns fins i tot proposen crear un escut de pols de carbonat de calci a l’atmosfera per disminuir la quantitat de llum solar que hi entra i pal·liar així els efectes de l’escalfament global. Però què ens passarà amb aquesta porqueria flotant sobre els nostres caps?

La geoenginyeria té més riscos que beneficis reals. No té sentit combatre una problemàtica amb la mateixa lògica que ens hi ha dut quan tenim una solució efectiva: decréixer i aprendre a viure d’una manera més sostenible. No podem erradicar la tècnica, perquè l’ésser humà la duu incorporada al cos. Només cal observar les nostres mans i totes les coses que ens permeten fer. Però rere la tècnica de la geoenginyeria hi ha grans empreses que només busquen fer calés i a qui no importa l’empremta ecològica. No hem estat els ciutadans els qui l’hem demanat amb pancartes i mobilitzacions. Potser ha arribat el moment de, com em va dir un bon amic meu, fer un gran dol i aprendre a viure d’una altra manera.