SOS desigualtats
D’ençà de la celebració de Fitur s’han succeït les declaracions d’empreses i touroperadors que afirmen que la temporada turística d’enguany serà fins i tot millor que la del 2019. Sembla que queden enrere els dies en què la incertesa més absoluta es va instal·lar arreu de les Balears, un arxipèlag segrestat per la dependència d’un sol sector. Perquè com bé recordava fa poc en una brillant intervenció al Senat l’empresari Biel Huguet, de moment allò cert és que com més turistes venen, més pobres som. També hem vist que si aquests deixen de venir d’un dia per l’altre, o s’atura abruptament la maquinària turística, les males xifres de pobresa i exclusió es disparen. Estam atrapats en aquesta relació tòxica.
A escala global, els impactes socials negatius del turisme han estat estudiats especialment pel que fa a les transformacions urbanes vinculades a la saturació turística i els processos de gentrificació i desplaçament dels residents locals. Una qüestió que en l’escala local s’agreuja, especialment quan consideram –sobretot en el cas de Mallorca i d’Eivissa– les illes com a grans àrees metropolitanes dels aeroports respectius. Fenòmens relativament recents com el lloguer turístic o, ja en context pandèmic, el mantra de la 'destinació segura' han intensificat algunes de les contradiccions del model, i per això patim una segona onada de compres de residències per part d’estrangers d’alt poder adquisitiu que encareixen encara més uns preus de l’habitatge inassumibles per a la població resident. De fet, i com no em cansaré de repetir, l’accés a l’habitatge ha esdevingut avui dia el principal factor d’exclusió social a les nostres illes, a totes les franges d’edat i especialment per als joves.
Tornant a la “magnífica” temporada que està per venir, el conte de la lletera ve acompanyat pel retorn de fórmules més pròpies dels anys 70, en què empresaris hotelers ofereixen feina amb allotjament, atesa la manca de treballadors i treballadores de temporada. Els preus de l’habitatge són inassolibles per als qui ja hi són i per als qui estan per venir, però allò que ens hauríem de qüestionar és com amb 55.000 persones a l’atur –sense comptar aquelles desanimades i no inscrites als registres– és sostenible un model que requereix la importació constant de turistes i de mà d’obra… Fins i tot quan encara no hem acabat de sortir de la crisi! Mentre altres territoris es lamenten de ser “España vaciada”, les Illes som, tot i els límits biofísics evidents, el cas contrari: un territori superpoblat, amb un creixement del 130% de la població d’ençà dels anys 70.
La desigualtat entre territoris és un dels desequilibris generats pel turisme i que va més enllà de la demografia: afecta la qualitat dels serveis públics bàsics, atès que malgrat els lloables esforços, les polítiques socials no poden arribar a tothom –amb gairebé un 4% de les llars de les Illes sense cap mena d’ingrés segons dades del 2021–, o la capacitat de construir i dotar escoles i hospitals és inferior al ritme de creixement d’alumnes i pacients. Tres quarts del mateix amb l’habitatge, amb el matís que ara per ara no és que no hi hagi cases per a tothom (com sostenen els promotors), sinó que una part important dels habitatges es destina a usos turístics o especulatius, i no a cobrir necessitats que genera el mateix model. Mentre això continuï així, èxits que hauríem de celebrar com l’increment del SMI es manifestaran incapaços de superar fenòmens com el dels treballadors i treballadores pobres.
Els debats sobre insularitat i finançament són indestriables del debat sobre les transicions necessàries: una millora dels recursos disponibles no hauria de servir per mantenir aquesta tendència insostenible, sinó que hauria de revertir-la. De poc servirà una Llei de turisme amb la voluntat de millora de les condicions laborals si tanmateix s’incrementa el que Marx anomenava l’exèrcit industrial de reserva en paral·lel a un procés de concentració de capital turístic-financer no subjecte (o fins i tot rebel) a les regulacions que tímidament impulsen les administracions. És el que passa aquests dies amb la protesta de la plantilla de l’hotel Blau a Portopetro, una cadena premiada per la seva aposta per la sostenibilitat, cosa que just ha servit per incrementar-ne el valor especulatiu en el mercat global. Ara, els nous inversors no garanteixen el lloc de feina de 150 persones.
El darrer apunt sobre desigualtat té a veure amb el canvi climàtic. I és que deixar fora de la comptabilitat ambiental les emissions de CO2 dels avions que fan possible l’arribada de turistes, més que economia circular és la quadratura del cercle. Encara que siguin els països més empobrits els qui en pateixen les conseqüències, mentre miram cap a un altre costat.
En resum: no hi haurà temporada bona mentre no tinguem en compte l’amenaça de les desigualtats. SOS desigualtats.
David Abril és professor de la UIB
