En sortirem millors?

És esfereïdora la capacitat de l’ésser humà per assimilar d’una manera relativament ràpida algunes notícies que hauríem de trobar rotundament inassumibles. No sé si l’impacte de la tragèdia és encara més grotesc quan té lloc en un context que, segons els corrents més optimistes, ens hauria d’haver convertit en millors persones; en gent solidària i empàtica que passejaria pel món amb la mirada neta i el somriure pur després d’uns mesos d’angúnia i mascaretes, de distància i aplaudiments, i d’una banda sonora diària que ressonava en els patis interiors de les finques de veïnats i que alguns haurem avorrit per sempre.

Els emissors d'aquestes profecies positives preveien un escenari postpandèmic que hauria corregit algunes de les nostres mancances com a societat; com si l’omnipresent lema “tot anirà bé” no sonés sempre, en qualsevol context –mèdic, sentimental, acadèmic, laboral, econòmic, judicial– a excusa impotent, a mentida tàcita, a verbalització d’un desig desesperat. A cap pel·lícula ens trobem un personatge que digui “tot anirà bé” amb una expressió d’absoluta confiança, al capdavall: només amb uns ulls plens de bona fe que, tanmateix, fan d'interrogant involuntari de la frase que s'està verbalitzant.

Tot anirà bé? En sortirem millors? Sigui com sigui, de moment és com a mínim arriscat convertir ambdues preguntes en afirmacions.

En un moment en què pugen els contagis entre la gent jove i en què proliferen testimonis gràfics d’un tipus de turisme que potser hauríem d’haver aprofitat per repensar –sempre hi ha un pretext que justifica la permanència d’aquest model: abans no es podia interrompre la cosa així com així; ara que la cosa s’ha interromput forçosament, ningú gosarà exigir més sacrificis als col·lectius i gremis implicats–; en un moment, també, en què un parell de grups no vacunats banalitzen irresponsablement la transcendència dels seus actes amb l’aval patern; en aquest moment, doncs, al panorama tan fosc se’ns hi afegeix una realitat que ni el més naïf dels ingenus podia esperar que s’hagués acabat, però que alhora està superant qualsevol expectativa de la manera més insuportable.

I això passa ara, sí: just quan tocava ser millors, precisament ara que tot havia d'anar bé.

No hi ha cap dubte que les paraules “covid”, “coronavirus” i “pandèmia” sembla que hagin aixoplugat tots els drames des de fa cosa d’un any i mig. I, no obstant això, la situació excepcional d’on venim no ha fet altra cosa que tapar perillosament o apartar el focus de moltes altres desgràcies amb les quals (no) ens hem avesat a conviure des de fa molt de temps. La violència i els assassinats masclistes, homòfobs i racistes no deixen de créixer: fa no gaire que tot el país va estremir-se davant del cas de violència vicària –el maltractament i fins i tot l’assassinat dels propis fills per tal de ferir de la manera més cruel possible l’altre progenitor– de què foren víctimes les petites Anna i Olivia, les dues germanetes de Tenerife; més recentment, fa només uns pocs dies, la realitat tornava a sacsejar-nos amb la notícia terrible de la mort del gallec Samuel després que uns joves homòfobs i despietats l’apallissessin en grup fins a arrabassar-li la vida; i més a prop de casa, concretament a sa Pobla –el poble on vaig néixer–, fins fa no gaire encara es podien veure les flors i els llaços a la porta de la casa on residien les víctimes –una dona embarassada i la seva criatura de set anys– assassinades per part del marit i del pare, respectivament, després d’un historial amb antecedents de maltractament masclista per part de l’assassí.

No són els únics casos, però: els noms de dones que són víctimes de la violència masclista omplen titulars de diari amb una freqüència que és mala de pair, i les agressions motivades per l’odi envers determinats col·lectius –immigrants i persones LGTBI, sobretot– se succeeixen amb una impudícia i una desinhibició que, per cert, hauria d’obligar alguns partits polítics a, com a mínim, replantejar-se l’esperit discriminatori d’aquells cartells electorals que no fan altra cosa que encoratjar encara més la càrrega tòxica i intolerant que alimenta alguns d’aquests acarnissaments.

D’aquesta pandèmia potser no en sortirem millors, i és evident que no tot va bé, però si encara ens queda un petit vestigi de la serietat, el rigor, l’empatia, la solidaritat i la prudència que molts vàrem saber demostrar en temps difícils, ara és l’hora de recuperar-los com a lectors, com a veïnats, com a amics, com a testimonis d’allò que no hauria de passar, com a pares i com a professors, com a tuitaires i com a mitjans de comunicació, i també com a votants: potser encara estem a temps d’aferrar-nos a aquella vella esperança pandèmica que ens feia creure i desitjar que, si hi posàvem ganes, podíem ser millors i fer que tot anés bé.