La sorra fina de la repressió

3 min
Presó.

És ben comprensible que tant l’accent de les campanyes de denúncia com l’atenció informativa en la repressió de l’independentisme s’hagin posat en el cas dels empresonats, dels exiliats i en aquestes més de 3.000 persones que han estat o són investigades o encausades en processos judicials. Són la part visible de l’iceberg repressiu. Tanmateix, hi ha un altre pla l’efectivitat del qual rau, precisament, en la seva opacitat i que condiciona el capteniment personal i de moltes organitzacions, sovint sense que ni els afectats en tinguin prou consciència. I si bé la trompada forta se l’enduen els qui topen amb el rocam repressiu, la maquinària de la vida social queda danyada, sobretot, per la sorra fina que es fica en els seus delicats engranatges. 

Els darrers mesos he pogut comprovar alguns dels efectes col·laterals que deriven de l'1-O i de l’aplicació de l’article 155. Em refereixo a com ha afectat les administracions públiques i bona part de la vida institucional, associativa i professional. És una repressió que de manera discreta i silenciosa s’estén com una taca d’oli i que tindrà unes conseqüències ara mateix tan incalculables com imprevisibles. Una investigació sistemàtica d’aquesta repressió subtil però implacable podria aportar-ne les proves i proporcionar una mesura del seu impacte. De moment, em limitaré a fer una primera tipologia de situacions que es poden observar.

En primer lloc, cal assenyalar la por difusa entre el funcionariat de les administracions catalanes causada per les investigacions judicials retrospectives a la recerca de proves que els podrien incriminar, suposadament, en la connivència amb la preparació de la independència de Catalunya. Aquest temor ha portat a l’actual excés de zel dels organismes de control, espantats per les possibles responsabilitats administratives i penals passades i futures. Només per assenyalar allò que conec, aquesta intervenció extremadament cautelosa està afectant tot el teixit d’organitzacions que fins ara havien comptat amb el suport públic a través de convenis i altres mecanismes de subvenció. Els procediments fiscalitzadors s’han complicat i els controls s’han multiplicat tant que en molts casos la seva continuïtat està en perill.

Una altra dimensió d’aquesta repressió subtil ha estat l’acovardiment nacional que ha portat a retornar a un marc mental de referència espanyol, reculant de manera dramàtica als ja prou lents processos d’autocentrament. S’han multiplicat les sistemàtiques referències als continguts de la premsa espanyola com si fos pròpia, s’ha reactivat la vella presència de comentaristes forasters a la realitat catalana per avaluar-la des d’una perspectiva estatal i, sobretot, tornen a abundar les expressions implícites dels “aquí” i els “nosaltres” que accepten amb passivitat que som un territori dependent. Hem reculat a aquell punt que fa un parell o tres de decennis vaig definir dient que per a molts mitjans de comunicació i els seus comentaristes “Catalunya se’ls fa petita però que el món se’ls acaba a Espanya”. 

Finalment –però entre més–, hi ha els càlculs d’interès professional que saben que l’expressió de determinades idees polítiques afectarà la dimensió del seu mercat laboral. Particularment, el món acadèmic n’és una bona mostra. Si es vol fer carrera acadèmica, si es volen aconseguir projectes de recerca o beques per internacionalitzar-se, és obvi que convé no deixar-se marcar políticament per l’independentisme i sobretot deixar la llengua catalana per als afers domèstics. El cas de Clara Ponsatí i la no renovació per part del govern espanyol de la seva posició a la Universitat de Georgetown el 2013, molt abans de la seva activitat política, va fer palès els riscos de significar-se a favor de la independència.

Certament, és necessari denunciar la repressió política més contundent i que afecta la vida i la hisenda de molts catalans. Però cal no oblidar la sorra fina repressiva que, amb dissimulació, està encallant bona part del país.

Salvador Cardús és sociòleg

stats