El 'sorpasso' d'Esquerra

1. Negociacions. El fet més rellevant del 14-F és que Esquerra Republicana ha aconseguit, per fi, avançar Junts per Catalunya, amb tot el que això representa: assumir el comandament d’un potencial Govern sobiranista. S’acaba així amb una llarga història de frustracions que s’havien convertit en una càrrega psicològica per als republicans, que els havia fet errar en moments clau.

Ara mateix no es veu que hi hagi altra opció real d’investidura que la de Pere Aragonès, sobre la base d’una majoria independentista, per fer govern amb JxCat. Però en política no sempre el que sembla evident acaba passant. I en aquest cas cal mirar la parella de ball. Si, per fi, Esquerra Republicana respira alleujada per haver superat els seus complexos, per a JxCat és un cop molt dur. Per a una coalició d’ampli espectre, amb gent de les més diverses posicions ideològiques (del neoliberalisme a les diferents variants de l’esquerra, passant per tota la gamma de conservadors, democratacristians, socialcristians i altres declinacions del pujolisme), a qui no uneix res més que l’independentisme i el poder, la pèrdua de la presidència pot ser un factor molt desestabilitzador. I, passada la nit de les bones paraules de ritual, és perfectament natural que li facin gruar la negociació a Pere Aragonés. Sobre quins càlculs operarà Junts? Podrien tenir la temptació de provocar la repetició de les eleccions, però és un risc difícil de mesurar. I seria complicat trobar una relat que ho justifiqués davant d’una ciutadania cansada de politiqueries. Evidentment, podrien pensar en deixar cremar els republicans amb un Govern d’esquerres, però això és un càlcul a llarg termini difícil d’assumir per a un partit enganxat a la institució. 

2. Fets. La segona dada important, que a Madrid haurien de ser capaços de llegir, és que passen els dies, segueixen les incògnites, hi ha malestar per una sensació de desgovern i de falta d’horitzó en un moment empastifat, però l’independentisme segueix aquí. I segueix demostrant la seva força, malgrat que distingides veus polítiques i mediàtiques de la capital espanyola porten deu anys anunciant cada setmana la seva mort definitiva. Només es poden resoldre aquells problemes que es reconeixen. I negant l’evidència no hi ha lloc per a la política, només hi entra la repressió.

El fet que per primera vegada el vot independentista hagi superat el 50 per cent és un titular atractiu que ha fet fortuna a la premsa estrangera. Però, tanmateix, també el sobiranisme ha de llegir la realitat i la xifra que ha donat aquest percentatge és molt inferior al sostre històric de l’independentisme. Ara mateix no hi ha horitzó de ruptura. La pandèmia ajuda a salvar l’expedient de l’abstenció sense donar gaires explicacions. L’argument de la por ho justifica tot, i té fonament, però segur que hi ha molta gent que es va quedar casa perquè estava farta de baralles i desgovern. I s’ha de tenir present si es vol avançar.

3. Expectatives. Conscient de les dificultats del pacte amb Junts, Pere Aragonès guanya temps fent un vol per altres espais propers. La CUP i els comuns han estat els primers a ser cridats. Malgrat que el final de campanya va abaixar preus, Laura Borràs havia reiterat les referències a la DUI en cas que l’independentisme superés la barrera del 50 per cent. Ho ha fet, però tothom sap que la ruptura unilateral no serà, i per ser-ne conscient només cal fer el que demanem a Madrid: mirar la realitat amb objectivitat. Pere Aragonès ho ha assumit i a la campanya ha posat l’amnistia i el referèndum pactat com a horitzó. Per reblar aquesta idea insisteix en convidar els comuns. És innegable que és l’únic grup que ha treballat sistemàticament per rebaixar els murs. I és el que ara tocaria si tothom fos capaç de llegir el que passa sense cartes marcades. Començant pel mateix Salvador Illa. El balanç de la seva operació ha quedat en l’aire. Si el que pretenia era la reconquesta de Catalunya ha fracassat. Senzillament ha obtingut un bon resultat, que haurà de saber fer útil. Com se li pot donar horitzó de futur? La superació dels murs és impossible si el govern espanyol no hi posa de la seva part.

Josep Ramoneda és filòsof