Sopars de cine
L’acte d’anar al cine és un dels rituals que més vaig enyorar durant el confinament. Encara fa mal veure les cartelleres congelades dels cinemes que no han obert les portes des de l’any passat: sobretot em fa patir la idea d’un tancament definitiu que condemni aquelles façanes a exhibir eternament els cartells d’algunes pel·lícules que no fan ni fred ni calor, elles, que en algun moment varen anunciar films inoblidables.
Durant el darrer any no he deixat d’anar al cine sempre que he pogut; les sales buides amaraven de nostàlgia la cinefília més resistent. Aquesta setmana, però, l’escenari era propi d’una postpandèmia: les cues per adquirir entrades eren llarguíssimes, les butaques estaven tan ocupades com permetia la normativa, les màquines de crispetes treien fum. I si bé inicialment m’ha commogut veure tanta activitat –i escarrufat, també, perquè haurem de reacostumar-nos a les multituds–, reconec, sense ànim de caure en esnobismes, que just abans dels tràilers m’he sorprès a mi mateixa verbalitzant una confidència que no gosaria posar per escrit: "Crec que avui enyoro la sala buida".
El motiu principal: hauria volgut estalviar-me la desfilada d’espectadors que entraven a la sala amb pizzes, nachos, hotdogs, gelats, patates fregides; n’hi havia un que menjava una amanida de pasta de supermercat, fins i tot. Més enllà del debat sobre com deu ser de còmode devorar una pizza o uns nachos en un recinte a les fosques, l’olor del formatge cheddar exercia d’anticlímax en la recuperació d’un ritual cinèfil tan malmès per la pandèmia. Per això, i malgrat que s’hagi repetit molt allò que les sales són espais segurs, potser valdria la pena recordar-nos que també convé anar-hi sopat, al cinema. Al cap i a la fi, la persona que va dir que la cultura és l’aliment de l’ànima es devia referir –digueu-me agosarada– a una cosa molt menys literal.
