La sentència del Tribunal Suprem que aplaudeix la decisió de protegir el Guix de les urpes urbanitzadores és d'aquelles que haurien de fer empegueir els que empenyoraren la poca credibilitat de governant que tenien per defensar-ne la urbanització. És una sonora galtada que sembla entaferrada en un món de sords. Quan l'alt tribunal ratifica la decisió que el Consell de Mallorca prengué el 2010, no ho fa només des de l'estricta aplicació de la llei, sinó de la lògica que indueix a protegir allò que té valor ambiental i paisatgístic i que, a més, està envoltat d'espais que ja gaudeixen d'alta protecció. Aquest, el dels magistrats, és un al·legat al sentit comú.
He parlat d'un món de sords, perquè sentència rere sentència es ratifica que protegir, a més de ser una prerrogativa dels governs, és un dret col·lectiu de futur. Un dret l'exercici del qual no genera més inversió pública que la de compensar les despeses que els privats hagin pogut fer en els projectes avortats; mai pagar amb doblers públics les expectatives de benefici frustrat. Però n'hi ha que no hi senten, a més de no escoltar, i ens amenacen amb apocalíptiques compensacions que buidarien, encara més, les arques públiques. No són el Pere del conte, sinó el llop. No ens adverteixen, ni tan sols ens amenacen, només són l'amplificador del comprensible lament dels cobdiciosos. Un paper més propi de 'lobbies' que no de partits. Ens convindria a tots, als ciutadans però també als partits, definir clarament la línia que separa els uns dels altres.
