ProfessoraAquesta setmana 43.000 ciutadans –antiga denominació popular mallorquina per referir-se als habitants de Palma– hem estat confinats als nostres barris, com a mesura de contenció de la segona onada de la pandèmia. Aquest nou –i selectiu– confinament implica bàsicament una reducció de la mobilitat, de manera que, tot i no poder sortir injustificadament de la barriada, podem anar tranquil·lament a fer feina, a l’escola o a resoldre gestions essencials fora del perímetre establert. La resta d’activitats s’han de fer dins l’àrea delimitada: sortir de compres, anar a passejar, quedar amb amics, comprar el diari, llegir-lo a una terrasseta, anar a la perruqueria... “Ni tan mal”, que deia aquell anunci al començament de la pandèmia.
Que no n'hi ha per tant, vaja, a pesar de la tendència hiperbòlica que ens instal·la fàcilment en el catastrofisme i ens fa pensar que haver de prendre unes determinades mesures sanitàries –temporals, ben raonables i del tot justificades– és una desgràcia insondable. La passa següent és considerar que la situació, a més, és terriblement injusta.
És veritat que cap dels barris confinats fa partió amb la mar ni amb foravila, de manera que no podrem aprofitar el cap de setmana per fer els darrers banys setembrins ni per canar les primeres fresques muntanyenques. Cert. Però no injust. Bàsicament perquè sembla raonable reservar el mot 'injustícia' per a altres realitats presents cada dia a Palma i al món, i que res tenen a veure amb el fet que jo, durant 15 dies, no em pugui posar el banyador o calçar-me les enyorades botes de muntanya.
La gestió de la crisi sanitària no sembla fàcil, francament, i més si no redreçam una mica aquesta tendència generalitzada de criticar-ho tot. Sovint trobam que no es prenen mesures, però quan es prenen mai no ens van bé: insuficients o excessives, precipitades o tardanes, massa toves o exageradament coercitives, i, en qualsevol cas, poc efectives... Amb tant de debat públic i amb tanta exhibició de saviesa popular, no tenim temps de creure. O sigui, d’obeir.
No seria més raonable –i pràctic– que confiàssim en les autoritats sanitàries i seguíssim les seves indicacions, en lloc de qüestionar-les contínuament? Bastaria tenir present que tots demanam respecte i confiança pel nostre criteri tècnic quan l’exercim dins el nostre camp professional i que ens resulten intolerables els debats sobre matèries que no consideram opinables. Però ja se sap que una cosa és receptar i l’altra és prendre.
La seqüència 'lògica' general és pensar que les mesures són exagerades i, com que ens afecten a nosaltres, injustes, i que, per tant, estam legitimats per desobeir-les. I aquí es desplega un incansable tractat de l’apologia de la insubmissió que deixa exhaust qualsevol ingenu kantià de bona voluntat, i que inclou una interessant guia didàctica: te’n vas a passar els 15 dies al poble de la sogra; te’n vas a fer feina al matí i ja no tornes fins al vespre; surts de l’aparcament en cotxe i dius que només estàs travessant el barri; quedes a sopar amb els amics a un altre barri i així podeu ser més de cinc; surts com si anassis a ca la padrina i... Que no et moguis, et diuen! Què és el que no s’entén?
Resulta extremadament curiós sentir la mateixa persona argumentant que les mesures no seran efectives perquè “la gent”, ja se sap, és indisciplinada, i anunciant, a la mateixa conversa, les enginyoses argúcies que ha tramat per botar-se les restriccions. És un fet que la relació entre l’autoexigència i l’heteroexigència és inversament proporcional i que l’encaix entre els conceptes 'jo' i 'la gent' no sempre resulta obvi.
I, parlant de contradiccions, a Madrid també hi ha ciutadans –en aquest cas, no palmesans– confinats selectivament des de dilluns passat. És interessant veure com les protestes veïnals contra les restriccions de mobilitat han agafat un to comunero i s’han articulat entorn de la plataforma Dignidad del Sur, que excel·leix en la retòrica del tipus victimisme nacionalista, sovint atribuït a altres perifèries.
Fa gràcia veure com Martínez-Almeida qualifica ara d’”irresponsables” les protestes proletàries, mentre trobava tan “legítimes” les “manifas” del barri de Salamanca, on els veïns tampoc acaben d’encaixar amb 'la gent'. Paradoxalment, les forces progressistes també les troben “legítimes” i “irresponsables”, però just al revés. I és que el virus no entén de territoris. O sí, que ja no sé què fa més progre.
El virus, però, sí que entén de lògica sanitària i els resultats epidemiològics de Son Gotleu després d’una setmana de confinament són llampants: davallada del 13% al 6,99% de la taxa de positivitat; reducció de la incidència acumulada de 294 casos a 145; dies sencers sense contagis... Vaja, així que funciona. Haurem de cercar una altra excusa...
