OPINIÓ

On són els ossos? On és la dignitat?

Ahir que és fresc vaig acudir a la visita guiada que els arqueòlegs de l'empresa ATTICS varen fer arran de les excavacions que es duen a terme al cementeri de Son Coletes. La tasca és possible gràcies a la determinació de la Direcció General de Memòria Democràtica en l'aplicació del Pla de Fosses, i a la col·laboració entusiasta de l'equip de govern manacorí, comandat per Miquel Oliver. Cesc Busquets, coordinador de la cosa, va explicar amb detall la feina feta fins ara no sols per ells, sinó també pels historiadors manacorins, encapçalats per Antoni Tugores, i per Aranzadi, l'empresa que fa dos anys ja va fer dues prospeccions amb resultats esperançadors. Ho explicam perquè el lector no manacorí ho entengui.

El desembarcament de les milícies republicanes del capità Bayo el mes d'agost de 1936 al llevant mallorquí va desencadenar una onada de repressió mai vista, ni tampoc imaginada a Manacor. Els republicans manacorins empresonats durant els primers dies de l'alçament foren assassinats de manera sistemàtica i gairebé diària. Els milicians republicans que no s’assabentaren de l'ordre de reembarcament donada per Bayo foren capturats, exhibits en plaça pública talment carn venal d'escorxador i automàticament afusellats. El resultat: entre 100 i 200 persones assassinades als cementeris manacorins. D'inici, la matança tenia lloc al cementeri municipal vigent en aquell moment, al pla de Son Mas. El modus operandi era ja un macabre precedent del que pocs anys després faria la volta al món després de l'alliberament dels camps nazis. Les restes dels afusellats eren acaramullades, ruixades amb benzina i cremades. Finalment, la cendra i el poc que pogués quedar d'aquells cossos era tapat amb calç viva i enterrat. La desaparició total. L'estrèpit dels tirs, àdhuc el gemec dels agonitzants, i sobretot l'olor de carn cremada, arribaven als carrers emporuguits de la vila. Els capatassos del genocidi manacorí decidiren, per això, traslladar els assassinats i enterraments a Son Coletes. En aquest indret s'hi havia creat feia més d'un segle un cementeri per dur-hi a enterrar els morts per la pesta del 1820. Abandonat als designis del temps, aquell lloc d'enterrament quedà com una clova voltada de paret seca amb una creu central que indicava que en aquell lloc hi reposaven restes humanes. A prop del nucli urbà, però no prou com perquè el genocidi que s'hi duria a terme arribàs a la vila, Son Coletes era el lloc ideal. I foren molts els qui hi moriren assassinats, entre els quals, milicians, i també les cinc milicianes, venguts amb les tropes de Bayo.

El silenci i la por s'ensenyoriren dels nostres carrers. La ràbia i el dol contingut de les famílies dels represaliats havia de conviure amb l'odi visceral i humiliant dels feixistes que governaven el poble. A mitjan dècada dels quaranta l'Ajuntament projecta la construcció d'un nou cementeri. Els fonaments del presumptuós i faraònic nou cementeri s'havien de posar damunt els morts de la guerra, encara frescs. La intenció: tapar, esborrar, eliminar, qualsevol rastre d'aquella barbàrie vergonyant.

Tant era així, que es donaren ordres d'escurar tota la zona. Fonts orals testificaren que els operaris, en desenterrar els morts del 36, encara en pogueren reconèixer alguns. Ara, feta la primera excavació de les quatre previstes, s'ha trobat el basament de la creu de l'antic cementeri, a més de tres metres de fondària. Una mostra que les excavacions es fan en l'indret que pertoca. Un metre més avall d'aquesta base han aparegut una desena de cossos que, com ha indicat l'equip d'arqueòlegs, pertanyen als empestats del 1820. Ni rastre del genocidi feixista.

Cal no perdre l'esperança. Queden encara tres zones més per excavar. Si es troben restes dels afusellats, se'ls podrà donar un enterrament digne i un tractament memorial com pertoca, després de més de vuitanta anys de vergonya. Si no es troben, es constatarà la intenció silenciadora i humiliant del feixisme manacorí, contra el qual, ara i sempre, haurem de combatre amb fermesa i determinació. Per mostra, un botó. Ni a la presentació de la campanya d'excavació ni a les visites guiades d'aquests dies, no s'hi ha pogut veure cap representant municipal de la dreta manacorina. Una llàstima que la feina feta per Antoni Pastor hagi de quedar com una anècdota (valuosa i valenta) dins la història, i no com l'assumpció sistèmica d'uns fets i la consegüent acció redemptora. Ho deia sempre l'enyorat Tomeu Ferrer: no rescabalarem mai.

Nota aclaridora: a l'article de la setmana passada em feia ressò de la polèmica sorgida arran de dos recitals poètics en què la participació en les seves edicions d'enguany eren exclusivament masculines. Des de Poesia al Vinyet em recorden que fins ara, i de manera intencionada i militant, hi havien participat més dones (un 55% concretament) que homes, en els seus actes. Un aclariment important, sens dubte. No hi havia, per part meva, cap intenció ofensiva (em sap greu si qualcú s'ho ha agafat així) cap a la gent que organitza Crestatx Poètic i Poesia al Vinyet, sinó simplement la constatació d'un fet, que ara veig puntual, i el relat d'una cadena de fets.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF