Fins no fa gaire, en el nostre context, quan un nen s’expressava de manera molt “femenina”, el seu entorn trobava una única explicació: “El nen és marica”. Actualment, l’imaginari col·lectiu disposa d’una interpretació alternativa: “El nen és una nena. Una nena trans”. Però, on queden els nens que senzillament “s’expressen de manera molt femenina”? Com és d’amenaçadora per a la societat la idea d’un “nen femení” perquè, de manera sistemàtica, desperti sospites d’homosexualitat o d’identificació trans?
Els manuals de convivència escolar i els catàlegs de joguines cada cop aposten més per retratar una “masculinitat flexible”, a través d’imatges de nens que cuinen, que vesteixen colors pastel o que imiten les cures parentals mitjançant el joc simbòlic amb ninos de bebès o animals de peluix. Així i tot, la imatge d’un nen amb vestit –i, si es vol, empastifat de maquillatge–, continua sent alguna cosa anecdòtica, generalment acompanyada de titulars de premsa que introdueixen la subversiva i valenta història d’algú. Dos exemples clars, entre d’altres de menor ressò mediàtic, serien el de Mikel Gómez, el jove de Bilbao que el 2020 es va viralitzar a TikTok després de denunciar que el seu professor l’havia interpel·lat per portar posada una faldilla; i el de Dyson Kilodavis, el nen de Seattle que gaudia posant-se vestits i que va inspirar la seva mare a publicar el 2009 el llibre il·lustrat My Princess Boy ( “El meu fill princesa”).
Normalitzar la “feminitat” estètica i comportamental entre els nens i homes és, sens dubte, una gran assignatura pendent. Molts homes vam créixer amb àvies que mai de la vida s’havien posat uns pantalons, però amb mares i germanes que els escullen com la seva peça per defecte. En canvi, els nostres avis, els nostres pares i nosaltres mateixos compartim la mateixa inexperiència de vestir una peça única sense que ningú se sorprengui. I en aquest llegat, qui ara són nens no es queden enrere.
A ulls del sexisme, un home homosexual, un home que “s’expressa de manera molt femenina” i una dona trans són llegits de la mateixa manera: com “homes que fan coses de dona”. I, com que fer “coses de dona” sent un home és socialment inacceptable, hi ha d’haver conseqüències. L’homofòbia, l’aversió cap als “homes femenins” i la transfòbia cap a les dones trans són, en més d’un aspecte, tres cares de la mateixa moneda. I, com a tals, una part compartida de la seva erradicació passa per posar en desús les caselles “coses de dona” i “coses d’home”, i per fomentar una fluïdesa expressiva que permeti viure vides menys encotillades, amb menys necessitat de vigilància.
El feminisme ha fet i continua fent un treball quirúrgic per a desfer l’estereotip de “dona” i obre camí a dones que van des de la més canònica “feminitat” fins a la més impopular “masculinitat butch”. Que això mateix no hagi passat a l’altre costat de l’esquerda, no és una casualitat. A veure quan premem el botó.
