OPINIÓ
Opinió 14/08/2018

On són les elits del PP?

Guillem Frontera
2 min

A la vista dels militants del PP que donen la cara perquè el partit es manifesti per la raó que sigui, ens envesteix la temptació de preguntar-nos on són les persones més valuoses d’aquesta formació. Sense entrar en detalls i sense assenyalar especialment ningú, és clar que el protagonisme del partit l’assumeix un grup de militants de mediocritat aclaparadora, homes i dones que no és menester escoltar per mor de la seva previsibilitat sense fissures –si és menester fer alguna excepció, que es faci. Sabem què dirà cadascú davant cada situació i fins on arribarà la manca d’argumentació i/o la incapacitat per a l’anàlisi. El partit és un dels productes més lamentables de la nostra societat, si l’hem de jutjar pel nivell cultural d’un grup humà i per les eines dialèctiques que dissenya. S’ha especialitzat en la creació d’eslògans destinats a generar alarma social i a llançar la idea que la corrupció no és exclusiva del PP (i és cert, però no comparis Joan March Ordines amb un cosí meu que de vegades ajudava a desembarcar “fardos” de tabac) i que només la dreta està capacitada per a la gestió racional de les coses públiques.

Els titulars que aquest grup ha proporcionat són, a més, d’una vulgaritat aclaparadora. On són els seus homes i les seves dones brillants? Per aquest mateix partit han circulat i circulen, però ara en un enigmàtic silenci, en una misteriosa inactivitat de cara al públic, persones llegides, políticament formades per al diàleg i per al debat: persones que la dinàmica interna del partit ha arraconat i, de fet, ha declarat prescindibles. Aquesta actitud excloent ha empobrit tant el PP que podríem parlar d’una formació afectada d’un greu raquitisme, dominada per uns robots de molt escasses prestacions.

La veritat és que la tendència no es detecta exclusivament en el PP: les esquerres també s’han aprimat ferm des d’aquest punt de vista, però encara poden aprofitar-se d’una certa permeabilitat que permet la circulació –dificultosa, hem de dir– de les idees: res de comparable, en cap cas, al procés sofert per l’autodesignat centre dreta. La influència de la ‘intel·ligèntsia’ “popular” –som conscient dels contrasentits que comporta l’expressió– no es veu per enlloc, i no és difícil imaginar els seus membres en un silenci distant, però sofrent, en alentida espera de temps millors. Qui els pot convèncer que els temps millors ja no existeixen, que formen un emmirallament per mantenir la pau desarmada dels joves i de les classes treballadores? Ells ho tocarien saber més que ningú, perquè d’alguna manera han intervingut en la creació del miratge.

stats