L’estamenejada és important i els antics artistes progres de la ‘ceja’ de Zapatero callen per vergonya de tot un país. Trenta-sis anys després del 23-F, s’ha tornat a consumar un altre cop d’Estat contra la democràcia espanyola. Fa set dies, la setmana de l’efemèride del “todo el mundo al suelo” de Tejero, ens vàrem haver de llançar de bell nou al terra, presos per la indignació i la humiliació. Encara ens n’estam recuperant.
A l’espera de la sentència del Suprem, l’Audiència de Palma ha deixat en llibertat sense fiança el corrupte Iñaki Urdangarin, condemnat a sis anys i mig de presó pel cas Nóos. L’exduc ‘empalmado’ ja és a Ginebra comptant els dies per al desenllaç feliç al costat de la seva estimada infanta, de supina ignorància tal com reconegué ella mateixa davant del jutge. Mentrestant, tots nosaltres pagam a la infame parella el seu daurat exili devora del riu Roine amb l’incondicional patrocini de La Caixa.
La Justícia és benèvola amb els poderosos i implacable amb els més dèbils. Les comparacions no són odioses. Fa tres anys l’Audiència de Palma no esperà el dictamen del Suprem i envià directament a la presó l’expresidenta d’Unió Mallorquina, Maria Antònia Munar, condemnada a sis anys sense llibertat pel cas Can Domenge. La corrupció, doncs, és qüestió de casta.
El darrer a rebre ha estat Valtonyc. Un dia abans que Urdangarin retornàs tot xalest al seu refugi reial, el raper mallorquí rebia la notificació de la resolució del judici emprès contra ell per Jorge Campos, el president ultradetà del Círculo Balear. El veredicte fa feredat: tres anys i mig de presó per injuriar la Corona i per fer enaltiment del terrorisme en les seves cançons. És gairebé la mateixa pena que ha caigut a l’expresident Jaume Matas per haver ajudat el cunyat del rei a saquejar les nostres arques públiques. Encara és ben hora que la Justícia perseguesqui amb el mateix ímpetu altres manifestacions anticatalanistes, feixistes, xenòfobes, homòfobes i misògines que cada dia circulen per internet.
Per dissimular la seva parcialitat, el mateix dia que es comunicava la sentència del cas Nóos, la Justícia pontificava amb ‘severitat’ sobre el cas de les targetes Black. Els expresidents de Caja Madrid i Bankia, els ‘pulcres’ Miguel Blesa i Rodrigo Rato, s’enfronten, respectivament, a 6 anys i 4 anys i mig de presó per haver sostret, amb les seves targetes, una doblerada d’unes entitats rescatades amb els nostres impostos. També, però, està per veure si la seva condemna serà rebaixada pel Suprem. En qualsevol cas, es tracta d’una pena baixa tenint en compte els tres anys de presó que passà l’exuemita Bartomeu Vicens per una causa menor: haver pagat al seu comptable 12.000 euros de doblers públics per un informe plagiat d’internet.
El ‘show’, però, continua. El veredicte del cas Noós i de les targetes Black coincidí en el dia amb una altra sorpresa escandalosa: l’anunci de la Fiscalia General de l’Estat de fer una renovació a fons de 35 llocs clau en el ministeri fiscal. Entre les víctimes d’aquesta ‘purga’ hi ha Manuel López Bernal, que acaba de denunciar greus pressions durant la seva investigació al president de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. Mariano Rajoy ha dit prou després de conèixer la primera sentència del cas Gürtel sobre finançament irregular del PP. Tres dels seus antics acòlits, Francisco Correa, Pablo Crespo i Álvaro Pérez ‘el Bigotes’, ja són a la presó per complir una condemna de tretze anys.
Per tapar les seves pròpies vergonyes i les de la monarquia, ara el PP fa servir tota l’artilleria judicial contra el procés sobiranista català. Qualsevol estratègia és vàlida per preservar la unitat d’Espanya en plena crisi econòmica i moral. Bé ho sap l’exministre d’Interior Jorge Fernández Díaz. Basta recordar les seves perverses maniobres amb l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya per cercar casos de corrupció d’ERC i CDC.
El PP actua a lloure amb la complicitat d’un esmaperdut PSOE, a qui la corrupció també toca de ben a prop a l’Andalusia de la patriota presidenciable Susana Díaz. Fa un mes la jutgessa instructora dels seus casos, Mercedes Alaya, ja va denunciar la greu pèrdua d’independència del gremi de la judicatura. Espanya es riu a cara alta de la famosa separació de poders de Montesquieu.
La deessa Iustitia, ja sense la bena als ulls i amb la balança pel terra, se sent violada. Ja no té ningú que li compongui cap cançó protesta, ni Serrat, ni Sabina, ni Bosé, ni Víctor Manuel, ni Ana Belén. S’han quedat afònics d’ençà que el 2008 s’entusiasmaren amb l’edulcorada Espanya de Zapatero. Avui clama al cel el mutisme dels antics artistes progres de la ‘ceja’ davant la flagrant instrumentalització de la justícia. Abans, es manifestaran a favor de l’alliberació dels presos polítics de Veneçuela. Dels suposats intel·lectuals espanyols, millor no parlar-ne. Fa temps que, ofuscats per una catalanofòbia recalcitrant, s’han begut l’enteniment. Qui pot sentir-se orgullós d’aquesta Espanya de democràcia tan minsa i castradora? Qui pot trempar encara amb ella?
