On són els arbres?

Va ser la conversa amb un propietari de gos(sa), arran de l’anunci del comú d’Andorra la Vella de multar els amos que no ruixin amb aigua el pipí de les respectives mascotes, que vaig prendre consciència dels pocs arbres que hi ha als carrers dels nostres nuclis urbans. Els escocells dels arbres són, en moltes ciutats, els urinaris preferits dels cans i presenten com a gran avantatge el fet que la terra, igual com absorbeix l’aigua de la pluja o de les regades, s’empassa i neutralitza l’olor de les miccions. Vaig aprendre igualment que, pel que fa a l’acció d’orinar i les seves conseqüències, no és el mateix un gos mascle, que aixeca la pota per pixar i malmet així la soca, que una gossa femella -per això el meu parèntesi inicial- que quan en té necessitat s’aclofa i apunta cap al terra.

En qualsevol cas, el motiu primer d’aquest article era, i és, l’escassedat d’arbres als carrers i a les places. Tenim la natura tan a prop -de fet vivim envoltats de muntanya i boscos- que potser no hem sentit la necessitat de les grans urbs de permetre que la vegetació penetri la trama viària. Més enllà dels parcs, és clar, la continuïtat de la majoria dels quals depèn de la voluntat dels propietaris dels terrenys de mantenir els acords subscrits fins a la data, i que per molts anys segueixin vigents, amb els comuns.

El comú d’Escaldes-Engordany ja ha actuat amb vistes a garantir a llarg termini els espais oberts i de lleure a la zona del Clot d’Emprivat, amb una revisió del pla urbanístic de la parròquia que permetrà la construcció de gratacels de fins a vint plantes a canvi d’ocupar menys superfície en horitzontal. Que la planificació tendeixi a ser cada vegada més verda demostra que el creixement ha fet desaparèixer, especialment a les parròquies centrals, uns prats que ja només perviuen en el nomenclàtor i que es troben a faltar en l’aire que respirem cada dia. Potser ha arribat l’hora de fer més lloc als arbres. Per als gossos també, però sobretot per a les persones.