El somni de la memòria democràtica
Un balanç de 10 anys de polítiques de memòria a l'Estat
Graduada en humanitats i graduat en històriaEl tema de la memòria històrica torna amb força. En primer lloc, caldria una precisió semàntica: el concepte 'memòria històrica' és una metàfora, ja que tota memòria fa referència al passat i, això no obstant, és construïda des del present. A més, tampoc podem parlar de memòria en singular, perquè no existeix una única memòria; per tant, hauríem de dir memòries. Parlem, doncs, de memòries col·lectives o, en tot cas, de memòria democràtica.
Després del boom memorial de principis del segle XXI, culminat amb la Llei 52/2007 de 26 de desembre, el tema es desinflà. I ara, des de fa uns anys, ha recuperat actualitat amb força a mesura que s’han anat aprovant lleis relacionades amb el tema des de diferents comunitats autònomes, sovint superant amb escreix o fent aplicar de manera concreta la Llei de 2007.
Els dies 28, 29 i 30 de novembre hem pogut assistir al Congrés Internacional 'La hibernació de la granota. 10 anys de lleis i polítiques de memòria a Espanya i Catalunya (2007-2017)', organitzat per l’Eeurom i acollit per la Universitat de Barcelona. El resultat ha estat d’allò més fructífer: tres dies de conferències i reflexions sobre un tema molts cops complicat i que experts d’arreu del món han abordat sense por aquests dies. Tot plegat es tractava de fer un balanç d’aquests deu anys dels quals gaudeix la Llei 52/2007, des de la interdisciplinarietat que requereix (literatura, arts escèniques, dret, història, etc.) el tema de la memòria democràtica.
Comencem per la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’Amnistia. Tota construcció democràtica sorgida d’un procés transicional es fonamenta o bé en el record i reconeixement, o bé en el silenci i l'oblit consegüent. Pel cas espanyol, la legitimitat i l’ètica de referència pel nou Estat es va construir basant-se en una llei, un discurs i un mite.Una llei que establia la impunitat equitativa, tot i que uns mesos abans Espanya firmava el Pacte internacional de drets civils i polítics (l’abril de 1977). Un mite de “transició modèlica” que apartava a un costat tota l'eclosió política i la crua lluita violenta per la democràcia; i, finalment, el discurs de l'equiparació, del silenci, de l’oblit. Així, s'establia des de l’Estat una única “bona memòria” que complementava el silenci jurídic de la Llei d’amnistia.
Certament, però, els anys en què la jove democràcia espanyola anava arrelant socialment es va produir una neteja 'general' de simbologia franquista, no sense deixar-ne molts rastres. Aquesta retirada no anà tampoc acompanyada de gaires més polítiques públiques de memòria. Amb tot, als anys noranta, davant l’actitud i narrativa que mantenia el Partit Popular vers el tema, es començà a gestar una revifalla memorial. Així, durant els primers anys del nou segle es produïa el boom de memòria: eclosió de moviments socials 'memorialistes', les excavacions i exhumacions amb garanties científiques, nombroses publicacions, exposicions, etc.
Davant l’eclosió memorial i, sobretot, de les demandes dels moviments i associacions per la memòria, el govern socialista va aprovar, uns mesos abans de les eleccions, la Llei 52/2007. Si en miram el nom complet, en veurem la naturalitat: “Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’establixen mesures a favor dels qui varen patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura”. És, per tant, una llei de reconeixement i reparació de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, no una llei de memòria democràtica ni una llei memorial.
Fent balanç dels darrers deu anys des de l’entrada en vigor de la Llei 52/2007, s’observa que l’aplicació de la llei ha estat insuficient, que en molts aspectes entra en contradicció amb les possibles interpretacions de la Llei d’amnistia, i que s’ha vist desproveïda totalment del finançament necessari –de fet, el govern de Mariano Rajoy l’ha exclosa totalment dels pressupostos de l’Estat. Des d’Amnistia Internacional i l'ONU (concretament, el Comitè de l'ONU contra la Desaparició Forçada) han assenyalat les mancances de la llei i n'han criticat l'escassa aplicació.
Tanmateix, una nova eclosió memorial és evident. Els moviments no deixaren de moure’s i els productes culturals relacionats amb el tema tampoc han caigut. Per això i davant la negativa de l’Estat de fer front a la temàtica, han estat les CA les que han començat a fer noves lleis o a aplicar amb profunditat l’estatal. Aquesta situació podria provocar un desequilibri en relació amb el coneixement i acostament al passat dins el propi estat i podria establir diferents nivells de salut democràtica. Fou interessant l’aportació de Margalida Capellà, qui posà sobre la taula la possibilitat d’un treball transfronterer entre les diferents CA per suplir el buit que deixa la inoperància de l’Estat.
El nostre punt de partida és entendre la memòria, o memòries, com un patrimoni ètic, el qual ens ha de servir per enfortir la nostra cultura democràtica. Per la nostra salut democràtica, seria necessari que les institucions donassin l’oportunitat als ciutadans d’acostar-se al seu passat, encara que aquest parli d’un episodi fosc de la seva història. La institució ha de protegir el dret del ciutadà a la memòria, i invisibilitzant el passat està potenciant exactament el contrari. És hora que entenguem que la memòria democràtica té a veure amb els drets humans i amb la construcció ciutadana i cívica de les nostres societats.
