Una sola sobirania
El qui fins ara ha estat el president (amb el mandat caducat durant mesos) del Tribunal Constitucional, Pedro González-Trevijano, es va acomiadar del càrrec amb un discurs que incloïa, oh sorpresa, una apologia de la unitat d'Espanya. González-Trevijano ho va plantejar concretament en aquests termes: “A Espanya només hi ha una sobirania, la sobirania nacional, la del poble espanyol, expressada solemnement el 6 de desembre de 1978, amb l'aprovació de la Constitució”. Per si a algú li quedaven dubtes, el magistrat hi sortia al pas: “Davant de la carta magna no són oposables sobiranies populars que diuen emanar, sense cap intermediació, del suposat mandat directe d'un col·lectiu o d'una col·lectivitat [sic]”. I encara insistia: “Davant del poble espanyol no caben paral·leles sobiranies parlamentàries, sens perjudici de reconèixer la primacia de les corts generals”.
Deixant de banda la deficient redacció del discurs, l'home assenyala la qüestió de fons en el conflicte entre Catalunya i Espanya, que és el xoc de sobiranies. Més exactament, el no reconeixement de Catalunya i els seus ciutadans com a subjecte polític per part de l'estat espanyol. Segons les lleis espanyoles (i la interpretació que es fa d'aquestes lleis), el conflicte no existeix perquè tampoc existeix la possibilitat de posar en qüestió l'única sobirania nacional reconeguda. A Espanya hi ha una sola i única nació –la mateixa Espanya– i tot el que qüestioni aquest principi queda irremeiablement fora de l'ordre constitucional. Així, la tasca del tribunal que ha presidit fins ara González-Trevijano no consisteix tant a llegir la Constitució i interpretar-la com a tribunal de garanties, sinó a salvaguardar la unitat nacional d'Espanya i negar tota forma de pluralitat. La unitat d'Espanya va associada a altres formulacions igualment interessants com “imperi de la llei” o “supremacia de la Constitució”, sense les quals, dins el confús raonament que desplega Trevijano, i encara que pugui semblar paradoxal, no hi ha Constitució que valgui. Textualment: “Sense supremacia de la Constitució ni imperi de la llei [...] no hi haurà democràcia, ni llibertat, ni Constitució”. Que la democràcia, i fins i tot la llibertat, depenguin de fer prevaldre una lectura immobilista de la llei és una idea que no és la primera vegada que se sent en algun discurs solemne de la magistratura espanyola, però té l'inconvenient de ser una idea, aquesta sí, inequívocament autoritària, per no dir feixistitzant.
Una de les magistrades que formen la nova majoria progressista del TC, María Luisa Segoviano, s'oposa a Trevijano quan admet que s'ha d'admetre a estudi el dret a l'autodeterminació (que el PSOE, per cert, ha repetit tantes vegades que no existeix). Això li ha valgut l'atac d'uns altres guardians de la unitat d'Espanya, els mitjans de comunicació de la dreta nacionalista. No hauríem d'oblidar que la unitat d'Espanya, per damunt de qualsevol altra cosa, és un excel·lent negoci que omple generosament les butxaques dels patriotes.
