24/06/2013

La societat no existeix

3 min

El 8 d'abril va morir a Londres la baronessa Margaret Hilda Thatcher, Margaret Roberts de soltera. L'antiga primera ministra britànica (del 1979 al 1990) va ser soterrada solemnement però també apressadament, com si ningú volgués realment fer-se càrrec de la seua feixuga herència. Era l'autora d'una frase immortal, una sola sentència que hauria de ser estudiada a totes les facultats de socials d'aquesta Europa malalta d'austeritat. La proposició en qüestió és aquesta: "No existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies".

Com indagant en el misteri de la profecia que s'autocompleix, la senyora Thatcher es va dedicar, durant els llargs anys del seu mandat, a demostrar la validesa d'aquesta oració negativa. A demostrar-la tot posant-la en pràctica, concretament. Els resultats de la seua política -com la del seu estimat amic a l'altre costat de l'Atlàntic, Ronald Reagan- són ben coneguts. Els mercats financers van ser desregulats i una legió àvida de capitalistes especulatius van convertir el món que coneixem en el casino global en què ara surem indefensos. Si hi ha un origen clar de l'actual crisi econòmica -com va ressaltar Tony Judt, mentre l'esclerosi lateral amiotròfica el derruïa per dins, en El món no se'n surt - aquests dos peculiars personatges en tenen les claus secretes.

És curiós, però sempre que pense en la baronessa no em ve al cap precisament el personatge patètic i desvariat que va interpretar Meryl Streep en The Iron Lady . El que s'arbora al meu davant com un diorama són les novel·les de David Vann.

Vann és un escriptor nord-americà, nascut a Alaska, que s'ha convertit en el valor més sòlid de la narrativa del seu país amb només tres obres: Sukkwan Island (2008), Caribou Island (2011) i Dirt (2012). Totes tres han estat traduïdes al català per l'Editorial Empúries.

El món de Vann és complex i estrany, i està basat en les relacions intrafamiliars. Els seus llibres semblen, diguem-ho clar, una exposició exacta de com van les coses quan la proposició de la senyora Thatcher passa a aplicar-se en la realitat.

En Sukkwan Island hi ha un pare que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats i se'n va amb el seu fill de tretze anys a una illa remota i deshabitada d'Alaska. La duresa extrema del medi serà l'escenari perfecte per a una narració d'un dramatisme insòlit, que feia anys que no trobava en una novel·la. Les tendències autodestructives del pare portaran el relat cap a un punt de fuga totalment insospitat.

En Caribou Island , al seu torn (premi Llibreter 2011), hi ha el pare i la mare, tots dos menant a sobre vides fracassades. També s'instal·len en una illa d'Alaska, mentre la seua filla Rhoda assisteix impotent a la degradació irreversible de la vella parella.

En Dirt , finalment (publicada en català amb el títol de Terra ), Vann ens planteja una història liminar que torna a posar les complexes emocions al si de la família en primer terme. Ara el protagonista és Galen, un tipus de 22 anys, encara verge, que viu amb sa mare en una gran plantació de nogueres presidida per una figuera nietzscheana (digna, en efecte, dels comentaris que el solitari de Sils-Maria dedica a aquest arbre totèmic en Així parlà Zaratustra ). Galen llegeix Sidharta , El profeta i Joan Salvador Gavina i cova estranyes dèries místiques. Les seues lectures el convencen que aviat experimentarà una reencarnació. La mala relació amb la mare, però, el durà per altres viaranys, no menys sorprenents per al lector.

Com si es tractara de la il·lustració novel·lística de les teories de Thatcher -de la seua posada en escena al laboratori de la ficció-, el que tenen en comú aquestes obres és que -efectivament- la societat no hi existeix. Tot el que s'hi esdevé té lloc en un ambient allunyat de tot possible lenitiu civilitzatori. Hi ha famílies i hi ha individus en aquest ambient claustrofòbic a l'aire lliure, però el que hi enyorem és una pauta social, el càlid lligam civil que apaivaga els furors autodestructius individuals i els acomoda a l'anticlimàtica però segura existència col·lectiva.

Comprenc que Thatcher odiara el marxisme, però no tot el que és social és socialista . Llegint David Vann un arriba a la conclusió que fora de la societat no fem sinó tornar a l'horda. I llavors així, com a tribus nòmades, errants, esdevenim titelles dels nostres impulsos primitius.

Parafrasejant Dostoievski, si la societat no existeix, tot és possible. Però això és una cosa que la baronessa no va arribar a capir…

stats