Socialistes i obrers

L'únic partit d'Europa que du encara l'obrerisme a les seves sigles es resisteix de la manera que sigui a derogar una reforma laboral, la del PP, reconeixible per haver dut el Regne d'Espanya a l'avantguarda de la involució de la societat del benestar. El raonament del PP i de les patronals és simple: com que no és sostenible que tothom tingui assegurades les prestacions socials bàsiques (com ha anunciat recentment, en forma de globus sonda, la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso), cal començar per retallar els drets laborals: d'aquesta manera, quan estiguin preocupats per l'estricta supervivència, al populatxo ja no se li acudirà exigir educació ni sanitat universals i de qualitat, i encara menys les pensions de jubilació. A més, la reforma laboral va anar acompanyada d'una altra reforma, l'educativa, que era la que de veritat enviava l'ascensor social a fer punyetes: si portem al màxim les desigualtats socials, i desencoratgem la majoria més desafavorida de la idea d'anar a escola i d'enviar-hi els seus fills, ja no cal preocupar-se quasi de res. La conseqüència més negativa és que la desigualtat i l'abandonament escolar generen descontentament i el descontentament duu molts votants a escollir opcions com la que representa Vox, però és un preu assumible.

La reforma educativa va ser revertida —però només en part— per l'anomenada llei Celaá, i ara això és el que, si fa no fa, voldria tornar a fer el PSOE amb la reforma laboral: reformar-la, però no derogar-la. Ara bé: tant de voler cobrir "el centre", els socialistes obrers espanyols deixen descobert el flanc de l'esquerra a favor, horror, dels seus socis de govern, Unides Podem. O, més exactament, a favor de Yolanda Díaz, que de cada dia mostra més possibilitats de construir un lideratge sòlid i viable, temut fins i tot per Pedro Sánchez en persona (o per Pedro Sánchez i Félix Bolaños, que ara mateix ve a ser el mateix). La disputa d'aquests dies entre els socis del govern d'Espanya dona fe de dues coses: de les ja conegudes i famoses pressions que pesen damunt del PSOE per la banda més dura de l'establishment econòmic i financer (allò que qui té el cul llogat no seu quan ni on vol), i del pànic electoral que els desperta la figura de l'actual vicepresidenta segona del govern espanyol. Una cosa alimenta l'altra, i totes dues van juntes en l'ordre de prioritats del PSOE, tot just una mica per davant de les necessitats de la classe obrera.

Mentrestant, un altre obrerista reconegut, Pablo Casado, es lamenta que el govern que presideix Pedro Sánchez sigui "molt radical". És possible, però de moment les seves polítiques, i fins i tot l'equilibri entre els perfils que representen Nadia Calviño i Yolanda Díaz, tenen una recepció positiva dins l'opinió publicada europea, a diferència d'un PP decidit a formar govern de bracet amb l'extrema dreta. De fet, Pablo Casado i el seu entorn donen cada dia més per fet arribar a la Moncloa per aquesta via: esperem que aquest excés de confiança, i la seva acreditada falta d'intel·ligència, els facin equivocar-se.