La nova situació al Caucas del Sud: Antecedents i factors geoestratègics I

Escriptor i expert en seguretat públicaLa intenció de l’article que teniu a les mans, i el de la setmana que ve, és intentar explicar en què ens afecta i com ens condicionarà el futur el conflicte del passat mes d’octubre entre les tropes de la vella Armènia, i la també mil·lenària Azerbaidjan, en la disputa que mantenen per les terres de l’Alt Karabakh, coneguda també com la república d’Artsakh.

El Caucas del Sud, o la regió de la Transcaucàsia, és la zona geogràfica que històricament ha fet de matalàs entre els interessos de l’antic Imperi Otomà i el vell os rus. És una regió muntanyosa i està constreta entre el mar Negre i el mar Caspi. Algú va dir que a la regió només hi ha quatre muntanyes pelades, cabres que pasturen i –des de començament del segle XX– l’or negre a Bakú, que encara ara borbolleja del subsol. Però no és ben bé així, també hi ha milers de creus sembrades al territori: les creus de sang clavades dins l’ànima del temps i dins els cors dels armenis.

La regió del Caucas ha estat una zona geopolítica i geoestratègica de primer nivell al llarg de la història, Europa i Àsia hi conflueixen. Hi ha una dispersió de població i diversitat de nacionalitats autòctones mil·lenàries que miraculosament han sobreviscut a les lluites entre russos i turcs. La difícil orografia ha ajudat que sigui així. Però els problemes i conflictes de fa cent o dos-cents anys continuen calents i sense cap horitzó prometedor que ens faci pensar en la seva resolució. Als darrers anys, Recep Erdogan –islamista dretà que mana molt a Turquia d’ençà del 2014– ha pres messions a la regió i vol augmentar el seu pes estratègic a la zona, cosa que no fa gràcia a l’os del Kremlin, Vladimir Putin. De moment, fan veure que són amics, però sovint els seus interessos són contraposats. No podem oblidar que Turquia és membre de ple dret de l’OTAN d’ençà del 1952, amb un pes militar important, encara que actualment els interessos de Turquia no són els mateixos de fa cinquanta anys. Aquest 2020 ha començat a rebre el sistema de míssils S-400 de procedència russa. Dins aquest interessant tauler d’escacs, resulta interessant la figura de Washington, que juga fora camp i no obre la boca, però que bada unes orelles de llop que escarrufen.

Els armenis són de religió cristiana ortodoxa. Varen patir un genocidi a mans dels turcs entre el 1915 i el 1923, quasi foren exterminats, aquest era l’objectiu. Més o menys un milió i mig de morts i un altre milió de deportats, xifres que posen els pèls de punta i que originaren una important diàspora arreu del món, especialment a França. Per si no n’hi hagués prou, va perdre la majoria del seu territori, inclosa la muntanya sagrada, el mont Ararat. Les fronteres entre els dos països continuen pràcticament tancades i sense cap relació comercial transfronterera.

Armènia és un país cohesionat nacionalment, però no aconsegueix superar l’herència soviètica. En teoria, és una democràcia, però de tant en tant grinyola i continua sota la influència russa. L’emigració de la població és un mal endèmic. Després d’independitzar-se de l’antiga URSS el 1991, va entendre ràpidament que no sobreviuria als turcs si no segellava una estreta aliança amb els russos, cosa que va fer i encara perdura, especialment dins l’àmbit militar.

Els àzeris habiten Azerbaidjan, parlen una llengua d’arrels turques i són de religió musulmana. En teoria, és un país ric perquè disposa de petroli. El seu territori és tres vegades més gran que el d’Armènia, el mateix passa amb la població. Un dels problemes greus que no ha pogut resoldre encara és la forta corrupció que impera a tots els nivells. Entre els anys vint del segle XX i el 1991 ambdues nacions foren repúbliques de l’antiga URSS. El 1991 declararen la seva independència i començà el conflicte. La primera guerra va durar fins al 1994.

El fet és que dins el jove estat dels àzeris es trobava un territori habitat per armenis, anomenat Nagormo-Karababakh o Alt Karabakh, tant se val. La comunitat internacional reconeixia aquest territori com a part dels àzeris –realment fou un regal enverinat de Ióssif Stalin– i, en no poder quedar annexada a Armènia, es va declarar independent com a República d’Artsakh. En aquella primera envestida, la “victòria”, entre cometes, fou del bàndol dels armenis, i els guanys territorials superaren els 10.000 km2. Els àzeris varen prometre venjança i la recuperació d’aquests territoris. Mentre tot això passava, els russos volien ser “amics” de les dues parts, conjugant els seus interessos de defensa amb l’aspecte comercial. Cal dir que Rússia és el principal client dels negocis dels àzeris, alhora que manté un pacte de defensa militar amb Armènia, fet una mica incongruent. Actualment conserva, dins Armènia, una presència de cinc mil soldats. Entre el 1994 i el 2020 el conflicte ha quedat adormit, però latent, tret d’esporàdics enfrontaments puntuals.

Aquest seria el relat que ens duria al conflicte del mes de setembre i octubre del 2020, i que va originar l’enfrontament armat.