Sis motius per anar a votar / La gent que ens acompanya
Sis motius per anar a votar
1. “Cada vegada que es pugui, s’ha d’anar a votar”. M’ho va dir la meva àvia, una dona que va néixer i morir en democràcia però que es va empassar una guerra i quaranta anys de dictadura. Des d’aquell consell, he vist les urnes més com una obligació moral amb el present que no pas com un dret voluntari. 2. Aquestes tornen a ser unes eleccions fora de termini, convocades de forma estranya. Si el 2017 va ser Rajoy qui, en nom de l’article 155, va expulsar el Govern i va fixar la data, ara les urnes arriben per un compte enrere no menys pervers. S’inhabilita el president i, a partir d’aquí, el calendari ens mena fins a les urnes. La millor resposta és votar per decidir qui som i què volem. 3. Aquestes són les primeres eleccions al Parlament que es convoquen després de la sentència del Tribunal Suprem que condemna a més de cent anys de presó els nou polítics. La indignació va passar per Urquinaona, però ara és l’hora i el lloc d’expressar-nos davant la injustícia. 4. No tenim el país que volem. Per diferents motius, Catalunya ha perdut pistonada. L’últim govern ha estat un desgavell. Votar, doncs, és la manera de tornar a repartir les cartes per començar a exigir que, mani qui decidim que mani, ho faci millor i amb més rigor. Cal aparcar el rajolí prim i tornar a la mirada ambiciosa, al lideratge econòmic i a lluitar pel benestar del set milions i mig de persones. 5. Amb la por a les infeccions, es preveu que l’abstenció pot créixer molt respecte al rècord de vots del 2017. Ens convé una participació alta perquè ningú pugui deixatar, encara més, el nostre Parlament. 6. Qui més qui menys, tots coneixem persones que s’han mort en aquesta pandèmia. Hi haurà 20.000 catalans que tenien una idea per al seu país i la història se’ls ha aturat de cop. Més o menys, tots intuïm què votaven els nostres amics o parents que han passat avall precipitadament. Si no saps què votar, pensa en la papereta que ell hauria agafat.
La gent que ens acompanya
En Joan. No en sé el cognom. Des de fa vuit anys, cada dimecres, nedo al costat d’en Joan a seques mentre surt el sol. Ell va al seu aire pel carril del mig. A mi m’agrada més fer piscines al costat de la finestra, per vigilar el cotxe des d’un aigua que, a vint-i-vuit graus, ens sembla freda. El Joan, als setanta tocats, aparca el seu Audi dins del recinte del club esportiu a l’hora que no hi ha ningú. Entrem sols, ens canviem sols i mentre agafem els peus d’ànec, el gorret i les ulleres, xerrem. Bàsicament del Procés, del país i del Barça. Les seves ganes d’independència són les mateixes des del dia que el vaig conèixer. Sap coses. Té contactes i molta informació. A vegades no saps si es mou entre peixos grossos o, senzillament, són moltes hores de ràdio al matí i de navegar per internet a la tarda. Té temps lliure. Quan s’ha de declarar la independència, ell se’n va a l’Arc de Triomf i torna decebut, amb la cua entre cames. Quan els músics de vent per la independència toquen a la plaça de Sant Jaume, ell s’apunta a tocar per protestar. És un home amb una bona caixa toràcica i pulmons de trompetista. Està fort, quadrat, en forma. Té cura del cos i de la ment i és molt actiu. Firmaria arribar a la seva edat –més setanta que vuitanta, insisteixo– fet una mula. Amb la pandèmia ha fet bondat. Amb el confinament, a casa. Així que van deixar-nos anar a la piscina, hi va tornar amb totes les precaucions. Amb la tercera onada no ha vingut més, encara que estigui permès. Ens vam desitjar un bon any al desembre i ja no ens hem tornat a veure. Dimecres passat, quan jo nedava pel meu carril, em van dir que en Joan es va morir fa deu dies. De cop i volta, a l’hospital, de covid. No me’n sé avenir. No érem amics, però ens enteníem de cinc minuts en cinc minuts. Érem, l’un per l’altre, la companyia necessària en la cruïlla de les rutines de la vida. Pregunto el seu cognom i me’l diuen. Diumenge votaré per en Joan.
