La síndrome de la impostora
Es parla molt sovint de l’anomenada 'síndrome de l’impostor', que adquireix encara més èmfasi quan s’empra en femení. La 'síndrome de la impostora' és un dels motius que més s’al·leguen per explicar la minsa presència de dones a les tribunes d’opinió, a determinades tertúlies o a alguns certàmens literaris que, a banda de poques premiades, palesen un nivell de participació femenina tan inferior a la masculina que, ni que sigui per simple estadística, fa comprensible que hi hagi menys guanyadores que guanyadors.
La 'síndrome de la impostora' s’explica com un mecanisme de modèstia excessiva que, per contrast amb la desinhibició de l’altre gènere, sembla que s’hagi de combatre, inevitablement, des de certa impudícia amb vocació paritària: “Si aquest home mediocre gosa fer-ho, doncs jo també”. Tanmateix, hi ha alguna cosa que grinyola quan un percentatge molt significatiu de dones s’animen entre elles a deixar enrere l’esmentada síndrome i abraçar l’esperit descarat d’ells, perquè, en ocasions, la 'síndrome de la impostora' no és altra cosa que una alternativa semàntica al concepte d’humilitat: la convicció, potser massa escrupolosa però també força assenyada, que no es tenen els coneixements necessaris per opinar sobre qualsevol cosa, a qualsevol lloc, de qualsevol manera. Ni tan sols el fet de ser hàbil en una sèrie de facetes garanteix el domini d’unes altres. En aquest sentit, doncs, la 'síndrome de la impostora' podria ser també un indici infal·lible d’intel·ligència, respecte i dignitat.
No és ben bé que el món es divideixi entre persones amb o sense la 'síndrome de l’impostor', sinó que la dicotomia potser englobaria, d’una banda, els individus dotats de cert sentit del ridícul i, de l’altra, els ignorants que no saben que ho són, valgui la redundància. En aquest sentit, si bé és evident que l’escassetat de referents femenins en la majoria d’àmbits públics pot haver provocat que encara costi de surar una autoestima col·lectiva amb concordança femenina, el cert és que, personalment, la majoria de vegades posaria més aviat el focus en la idea d’impostor (majoritàriament masculí) sense síndrome; és a dir, en l’arquetip de tertulià i creador que no diu que no a res i que fins i tot s’enorgulleix de la trivialitat de les seves anàlisis o de la mediocritat tan ben calculada de les seves aportacions.
També és possible que, a vegades, l’impostor masculí despullat de síndrome no sigui el resultat d’una ambició més gran que queda a mig camí, sinó una finalitat en si mateixa: la causa i l’efecte de voler passar desapercebut sense deixar de ser a tot arreu; la recerca de múltiples espais per parlar sense dir ben bé res; la persecució d’un posicionament tan insubstancial que ni molesta ningú ni dona suport a cap idea ni tot el contrari, i que és bàsicament com afegir buidor al no-res. És possible que la igualtat real passi per assolir l’equitat també en aquest tarannà descarat, si bé reconec que no és la meva conseqüència preferida de totes les que persegueix el feminisme. També s’ha de dir que molts dels qui s’escuden en la síndrome de l’impostor o la impostora quan parlem d’articles d’opinió o d’altres intervencions mediàtiques no tenen cap mena de pudor a l’hora de compartir el seu posicionament sobre gairebé qualsevol cosa a les xarxes socials, ni que sigui limitant el comentari a dos-cents vuitanta caràcters ampliables a un fil etern amb aires de tribuna encoberta.
En aquesta mateixa línia, em pregunto si és possible que la síndrome de l’impostor o de la impostora tingui més a veure amb la participació als mitjans d’expressió o comunicació convencionals, i no tant amb una infravaloració dels propis pensaments si es tracta de compartir-los a les xarxes. Fa gràcia, de fet, que algunes persones encara pensin que refugiar-se en l’espai “íntim i personal” de les xarxes socials, si es permet l’oxímoron, és preferible a escriure en un diari, posem per cas, com si no fes molt de temps que sabem que un tuit de 280 caràcters pot ser més viral i contundent i, sobretot, aconseguir molta més repercussió que escriure una tribuna deu vegades més llarga o un article que, en alguns casos, morirà al contenidor de paper quan surti el diari següent.
En definitiva, si he de triar, crec que em produeix més pau que irritació el fet que el meu gènere, fent una generalització tan inexacta i injusta com totes les generalitzacions, avantposi la sobredosi de prudència al desvergonyiment desmesurat. Perquè algunes d’aquestes síndromes poden arribar a superar-se amb el temps i a vehicular-se convenientment, mentre que l’alternativa, aquella mena d’impostura 'cunyadista' tradicionalment masculinitzada, és la via més ràpida cap a un patetisme sense solució que, a sobre, anirà a parar irremeiablement a l’hemeroteca.
Laura Gost és escriptora
