Els símbols d'un poble (1985)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsSón moltes les qüestions que poden arribar a plantejar-se quan un poble comença a perdre els símbols, aquells símbols que en uns moments determinats de la seva història han estat miralls que reflectien voluntats, inquietuds i esperances, tot marcant el viarany pel qual havia de discórrer l'ànim de tota una col·lectivitat. Més enllà d'altre tipus de consideracions, la cançó ha estat per a Catalunya un símbol que en diferents moments de la seva evolució ha aplegat una munió de sentiments en la línia de consolidar les arrels i d'albirar un futur somiat per un poble.
Les cent mil persones que dissabte a la nit aplegà Lluís Llach al camp del Barça van estar el revulsiu que calia per entendre que aquest poble encara té els símbols vius i ben vius. I com a tals símbols, és encoratjador veure com la major part d'aquelles cent mil persones que feren de la matinada del diumenge un enorme crit d'esperança al cel obert, il·luminat per milers d'espelmes, eren joves amb vint anys o recent complerts o encara no assolits, la qual cosa permet pensar en la permanència dels símbols més enllà del temps, quan la seva imatge reflecteix voluntats que no s'apaguen amb els anys, aspecte aquest que és cabdal quan aquestes voluntats es volen portar al terreny de la raó.
El mateix Lluís Llach, en un exercici d'humilitat, va declarar després del concert que el Nou Camp el va emplenar "la voluntat del nostre poble" i que "jo vaig ser l'excusa". És veritat que fou una suma de voluntats la que aconseguí la fita de fer vessar de gent les graderies de l'estadi de futbol, però també és veritat que Lluís Llach, la història que duu al darrera i la bandera del seu compromís, no és pas cap mena d'excusa. El contacte d'en Lluís Llach amb el públic és l'avinentesa de posar en comú tot un seguit d'il·lusions que són inherents al resum històric de Catalunya. Ara per ara, és prou clar després del dissabte a la nit, en Llach és el gran aglutinador de la catalanitat.
