En una democràcia, tot hauria de parlar de la vida col·lectiva que volem. Així, els carrers, els edificis públics i privats, els espais oberts: tot ja és una reminiscència que apel·la a una idea de fons mai no exempta de polèmica política. Per què tenim, en un punt de la ciutat, un parc i no un aparcament? Per què hi ha aquí una torre d’alta tensió i no un lledoner? Es tracta de decisions polítiques que configuren i encaminen un entorn, com en el seu moment ho va ser prohibir que pels carrers els homes anassin amb capa llarga i barret d’ala ampla (recordem el cèlebre motí de Squillace): tot per evitar la impunitat dels delinqüents.
Avui dia, pertot veiem anuncis que ens reclamen l’atenció i ens pretenen seduir cap als productes que exhibeixen. Però per què hem arribat a considerar això legítim? Com és que hem permès que el panorama urbà ‒que és de tots‒ s’ompli de publicitat? Per què hem arribat a veure que un anunci de calcetes o de llegums és políticament neutre?
Durant els estius, ja no pots ni mirar els núvols, a la platja, sense que t’assalti una avioneta amb un recordatori de les ofertes d’una cadena de supermercats. Ens envolta una ideologia del consum tan insidiosa que hem arribat a considerar-la imperceptible. Fins i tot les olors de la ciutat estan políticament dirigides. Treure la pudor d’excrements de l’espai públic va ser una decisió política, produïda durant els anys en què es derrocaven els murs medievals i s’obrien els eixamples. Ara respiram massa monòxid de carboni pels mateixos motius.
Podríem considerar que pels carrers hi ha d’haver reproduccions d’obres d’art, per exemple. Làmines de Rothko i no anuncis de Zara. Podríem fer que als anuncis hi hagués frases cèlebres que ens recordassin els valors col·lectius més ponderables: la llibertat, el civisme, la tolerància.
Però no, hi veim anuncis de llenceria sumptuosos ‒amb el seu masclisme més o menys subtil: pits i culs meravellosos‒, o de cotxes, o de constructores que ens volen vendre pisos. I passes per davant d’una escola pública i hi veus, en la seva pròpia forma, una mena de simbolisme estudiat: la sòbria netedat de la façana, el color de les persianes, el nom que s’ha decidit que tingui en homenatge a un personatge del passat.
La seva simple existència és simbòlica, doncs: tenim ensenyament públic, i el respectam, i estam orgullosos del que projecta. La presència de l’edifici ja representa que apreciam el que s’hi fa, la qual cosa, però, no deixa de ser una idea política més, discutible, doncs, des d’idees contràries…
I, en un altre ordre de coses, els símbols en l’estil arquitectònic, dels edificis nobles, barrocs, clàssics, modernistes… Fins i tot molts ajuntaments tenen una gamma de colors dins els quals s’han de moure els ciutadans alhora de decidir de quin color poden pintar les seves façanes! Vivim en un espai públic en què cada carrer té un nom, que ens diu que hi va haver un home o, desgraciadament poc sovint, una dona de trajectòria remarcable, el record dels quals val la pena servar com a part de la forma en què ens orientam.
Noms que són símbols, vides que són senyals d’un destí que consideram remarcable o exemplar, i que no volem oblidar com a poble. I sí, cada carrer està també ple de senyals de trànsit, tot un codi visual que anam aprenent de ben menuts i que ens diu què podem fer i què no, on podem deixar el cotxe o què se’ns autoritza a trepitjar o fins a quin punt podem accelerar. El problema, doncs, no són els símbols, perquè de símbols n’hi ha pertot. Els humans no produïm, pràcticament, cap altra cosa.
El problema és no adonar-se de qui té el poder de decidir què és un símbol i què no ho és. I no hi ha res que simbolitzi més el poder que aquesta capacitat de decidir què ha de ser visible o invisible.
