Correntia
Opinió 04/12/2020

Els silencis d’una guerra

Guillem Frontera
2 min

EscriptorAl poble no es parlava de la guerra. Els seus fruits, a vista d’uns ulls d’infant, eren els tristos arravataments d’una viuda sense fills –els 'nacionals' havien afusellat el seu marit–, i la rondalla de l’organització armada –aixades, trinxets– d’homes i dones en resposta a la falsa notícia que els 'rojos' havien partit de Manacor amb la idea de passar tot el poble per les armes. Els anys havien tret l’angoixa d’aquell dia i el fixaven a la memòria com un episodi grotesc. A part d’aquest pobre inventari de dolors, la guerra era silenci. S’havia implantat a la seva fi i res ja no l’alteraria, llevat que, mort Franco, emergiren algunes pinzellades indefinides de dramatisme atenuat pel temps.

Als deu anys vaig ingressar en un seminari, i la Guerra Civil començà a guaitar a les nostres consciències, però sense la sonoritat de les grans arengues. Un director espiritual, a les meditacions, salvatgement matineres, ens posava d’exemple un personatge –sempre vaig creure que era ell– que s’havia afiliat a la Falange i havia partit cap "al front”. No ens parlava de les matances que s’hi esdevenien, ens havia de bastar el noble coratge d’un jovenet del Pla de Mallorca que s’havia entregat per protegir l’obra de Déu contra els seus criminals enemics. Tota la resta era silenci, sota el qual alenava, quasi imperceptiblement, l’orgull de la victòria.

Dels quinze als devuit anys, vaig passar llarguíssims estius a Cabrera, on lentament la meva memòria ha bastit les més grates figuracions del paradís. Érem pocs i una mica assilvestrats. Al port, la vida hi tenia molt de sainet, també d’esperpent, i totes les extravagàncies trobaven escenari i públic –l’aïllament facilitava la rialla incontinent.

Hi havia un home, pescador i transportista –transportar per mar les comandes del far, revisar les balises, dur grupets de turistes a la cova Blava–, que m’impressionava per la digníssima seriositat del seu rostre. L’acab de trobar en aquest diari. Parlava poc i en veu baixa. Era el silenci, i jo el respectava segurament per això. Sobretot quan he sabut que aquell silenci venia de la Guerra Civil, de resultes de la qual havia patit afliccions de tota casta. Novament el silenci, ara encarnat en la figura greu de l’amo en Jeroni (Barceló), aquell silenci dens, irremeiable, de la Història.

stats