El silenci de l'heroi / El traïdor que volen silenciar
El silenci de l'heroi
ACatalunya sembla que l'hem descobert tard i tots alhora. Ha calgut que Alfaguara, amb estratègia calculada, hagi anat publicant la traducció dels llibres de Gay Talese perquè aquí descobrim l'autor que el mateix Tom Wolfe va designar com el pioner del "nou periodisme". Wolfe, el 1962, va llegir un reportatge de Talese sobre Joe Louis a la revista Esquire i va batejar aquell estil com si fos un gènere nou. En realitat, Talese escrivia igual des de feia molts anys: reportatges narrats amb voluntat literària, amb molt treball de camp i hores de paciència, la que veia que tenia el seu pare, sastre italià, a l'hora d'anar cosint els vestits a mida dels seus clients. El seu era, i continua sent, un periodisme que incorpora al relat els estris propis dels autors de ficció. En dibuixa l'escena, la narra sense pressa, et perfila els personatges i transcriu uns diàlegs vius, gens afectats. És a dir, ficció real. En algunes facultats de comunicació t'ensenyen que el reportatge Frank Sinatra està constipat és, tal vegada, el millor exemple del periodisme literari. Aquí, en els últims quatre anys, ens han arribat les traduccions al castellà de molts d'aquests reportatges publicats al New Yorker o al New York Times . Ara, després de l'èxit de Retratos y encuentros , Honrarás a tu padre i Vida de un escritor , podem llegir El silencio del héroe , un volum imprescindible que aplega els millors textos de Talese sobre la seva gran passió: l'esport. Acostumats al resultadisme i a la crònica a rajaploma dels partits del Barça, els estirabots del Mourinho o les gestes del Rafa Nadal, el llibre convida a veure l'esport i els ídols d'una manera gens freqüent, amb cura pel detall, la paraula i la petita història que acaba fent un retrat precís de grans personatges com Muhammad Ali o Joe Di Maggio. Poques vegades, per Sant Jordi, m'havien encertat tant el regal.
El traïdor que volen silenciar
Jay Leno, el franctirador del Tonight show , va dedicar el seu monòleg als escàndols que assetgen Barack Obama. "Quina ironia, oi? Volíem un president dels Estats Units que escoltés tots els americans. Doncs bé, ja el tenim". Conegut l'abast de l'espionatge massiu per part de l'administració nord-americana, la segona sorpresa arriba per la més què tèbia reacció a la gravetat del fet. Davant d'un atemptat a la llibertat, Washington s'estima més mirar cap a l'altra banda i, de nou, prefereix matar el missatger. De moment, només de forma metafòrica. David Brooks, un dels articulistes més reputats del New York Times , en l'article que vam publicar a l'ARA deixava Snowden com un drap brut. Per demostrar que és mal noi la premsa nord-americana suca pa amb un detall: Snowden no visita la seva mare de forma regular des de fa anys. I a mi què? I com ho saben? Potser també la mare estava sent espiada? Presenten el noi de 29 anys com un marginat, un desintegrat i un violador dels codis d'honor de la CIA. Brooks, en el súmmum de la paradoxa d'un periodista que s'estima més que es tapin les coses que no que se sàpiguen, acaba per assenyalar l'individualisme d'aquesta mena de joves poca-pena com un fenomen molt més greu que no l'extracció massiva de dades de la intimitat de la gent que, en secret i en nom de la seguretat, es dedicava a fer l'Agència de Seguretat Nacional. Vist amb els ulls europeus, ens costa d'entendre una reacció tan furibunda contra Snowden i l'escassa crítica cap a un Obama que hauria d'anar pensant a tornar el premi Nobel de la pau que li van concedir preventivament. No hi puc fer més, m'agraden els valents, els que van contra corrent, els que lluiten per una causa justa i s'hi juguen la pell com aquest Snowden que diu: "No sóc ni un heroi ni un traïdor, sóc un americà".
