Setge digital a la vida familiar
Mentre deixo jugar les meves dues filles de 8 anys a la sortida de l’escola, parlo amb pares que fan el mateix, i detecto una angoixa que, tot i ser signe del temps, és prou destructiva i general per merèixer que tots -com a societat- hi fem alguna cosa abans no sigui massa tard. Els pares i mares que, a més de tenir fills de l’edat de les meves, ja en tenen a l’institut, coincideixen en un “Prepara’t” inquietant. Quan demano detalls, m’expliquen històries que provoquen malsons. ¿És possible que aquestes nenes que no em puc treure de sobre, que devoren embadalides els llibres que els llegeixo i les pel·lícules que els faig veure, en pocs anys passin a ser àliens que no s’interessaran per res del que els expliqui i no apartaran els ulls de les seves pantalles ni tan sols als àpats?
El Jordi em diu que al seu pare de 82 anys, que viu sol però va a casa seva cada dia a sopar, li costa molt d’entendre que els seus nets sopin sense ni mirar-lo, de tant com els absorbeix el mòbil. Per a algú de la Barceloneta, on la conversa era i encara és per als grans com l’aire que respires, és un càstig desesperant. També ho és per al Jordi haver hagut de renunciar a fer el que li agrada més: esbargir-se descobrint racons de Catalunya. Ho va deixar córrer després de constatar en múltiples ocasions que els fills, mentre passejaven i visitaven meravelles, no només no disfrutaven res sinó que no paraven de dir -amb cara d’estar sent torturats-: “Quan tornem a casa? Falta molt?” I ara tampoc hi pot anar sol o amb la dona, perquè han de fer torns al pis per evitar que estiguin sempre -i sempre pot voler dir 30 hores un cap de setmana- tancats a l’habitació jugant amb les pantalles. Amb els anys, la cosa no millora. Llavors s’hi tanquen amb la nòvia o el nòvio, i el pitjor és que els continua atraient més la pantalla.
La resignació que es respira sobre el tema m’alarma. El fatalista “No hi podràs fer res” em revolta. S’hi pot i s’hi ha de fer molt, i urgeix que els pares ho sàpiguen i, en la mesura que puguin, ho facin. Quan parlem de fracàs escolar, quan milers de docents diuen que a classe no hi poden ensenyar res, parlem, en gran part, d’això. ¿Haurien pogut les meves filles empassar-se sense ni un badall Dersu Uzala -un film meravellosament lent- si des de petites estiguessin sotmeses als sobreestímuls amb què la indústria digital satura els nens quan els pares la fan servir de mainadera? I un film lent no és tan diferent d’un mestre que explica -per bé que ho faci- el que sigui. Mirar i escoltar només és una acció creativa quan la imatge i el so deixen prou espai i prou silenci perquè l’audiència els ensalivi i els mastegui amb el seu propi esperit. Si no ho fa, degenera fàcilment en passió embrutidora i addictiva. Cedir davant el setge digital és com cedir davant la brioixeria industrial, que tampoc permet apreciar la verdura. Si no ens resignem a tenir fills obesos, tampoc ens podem resignar a tenir-los sobreestimulats. ¿Es pot aconseguir sense un mínim de conciliació? No. Per això tot l’esforç contra la segregació escolar servirà de poc si no es lluita alhora pel dret i el deure dels pares a dedicar temps als fills.
