OPINIÓ

El sentit de la festa

S’ha dit que les festes ja no són el que eren. El procés de modernització que experimentaren les societats europees, amb la consegüent secularització i desaparició de la pagesia com a sector socialment significatiu, va suposar la seva desvirtuació, la pèrdua de l’essència. Fins i tot la desaparició. Per tant, la suposada revitalització de les tradicions els anys setanta del passat segle no seria genuïna, més aviat falsa, desconnectada del passat, abocada al consumisme i a l’hedonisme com a úniques excuses de la seva existència.

No estic d’acord amb aquesta teoria i crec que sant Antoni tampoc. Així, és interessant constatar com l’acte veritablement popular d’aquesta festivitat a final del segle XIX i principi del XX, les beneïdes, era realment molt més secular del que sembla a primera instància. Recordem que en aquells temps els únics animals beneïts eren les bísties; és a dir, cavalls, egües, muls, mules i, fins tot, ases i someres. En realitat, el protagonisme dels animals era compartit pels genets i propietaris. La colcada esdevenia, així, una demostració de poder dels amos i pagesos amb capacitat de tenir animals de tir. En definitiva, era un ritual que utilitzava un motiu religiós com a representació simbòlica del lloc que cadascú ocupava en la societat. Un fet molt comú en totes les celebracions festives, excepte el carnaval. N’és una prova el lloc prominent que ocupava la jerarquia eclesiàstica i les autoritats locals, tant a dins els temples com al carrer.

Però no tot era manegat per la classe dominant. Les festes veritablement populars també eren una via d’escapament per al poble, que aprofitava l’avinentesa per fer demandes i crítiques a l’autoritat, com ha demostrat Antoni Vives en el seu estudi sobre els arguments d’Artà. Però més important encara era la subversió de l’ordre establert que n’era consubstancial. Era quan el dimoni s’atrevia a fer-se visible al carrer i a les esglésies. També era el temps dels excessos, ja fos en el consum d’alcohol, en el menjar, en l’àmbit sexual o en les explosions d’alegria. Res més explícit que les mateixes colcades de Sant Antoni per demostrar-ho.

Llegim a 'El Isleño' de 16 de gener de 1894 que: “Suponemos que para evitar molestias y tal vez desgracias en las carreras que mañana suele haber con motivo de la bendición de las caballerías, el alcalde de Palma dispondrá sea quitado el barro que existe en la Rambla y calles de Arabí, San Miguel y Olmos, que son las que suelen correr los que concurren á la función”. Lluny de calmar-se la cosa, les expectatives de l’any següent eren igualment alarmants, per la qual cosa 'El Heraldo de Baleares', el 13 de gener de 1895, qualificà les beneïdes com una “salvajada” i una manifestació sense cultura. El rebuig també venia motivat per l’aparició de carrosses amb elements còmics en la comitiva i pel consum d’alcohol dels participants. Per suposat aquesta circumstància es repetia a la Part Forana, com ens ho demostra el fet que el batle de Pollença demanàs la presència de la Guàrdia Civil per evitar els excessos i desgràcies que solien produir-se just després de ser beneïdes les bísties.

Tanmateix, a curt termini, l’autoritat no aconseguí imposar-se. La seguretat no va millorar gens ni mica. Tant és així que, el 1896, el jove Joan Llabrés va morir després de caure del cavall a la colcada d’Inca. Mentre, proliferaven les carrosses amb gent disfressada dels motius més diversos a tots els pobles, que treien de polleguera els sectors més conservadors.

Això em fa pensar que la causa real de l’enfonsament de la celebració de Sant Antoni a la dècada dels cinquanta no seria exclusivament per culpa de la desaparició de la pagesia i dels sentiments religiosos sinó, sobretot, per la real i efectiva imposició del control social per part de les autoritats des dels anys trenta, especialment durant el primer franquisme. El cert és que, quan es va recuperar l’interès per la festa als anys setanta, va venir acompanyat, altre cop, de la crítica política, el mesclat i la gresca, encara que no al voltant de la colcada, sinó dels foguerons, els balls dels dimonis i del pi de Sant Antoni, per exemple. Tant se val. L’important és que s’havia recuperat el sentit originari de trasbals de l’ordre públic que el poder sempre s’entesta a preservar.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF