Sempre ens quedarà París

La doctora em va advertir que un dels tractaments que he fet potser em provocaria dificultats per concentrar-me: tindràs més descuits, et costarà ordenar les idees. M’està passant des de fa mesos. La cosa dels descuits l’arreglo amb l’agenda i les alarmes del mòbil, però la cosa de la concentració, que va i ve, sovint m’impedeix llegir alguns textos que requereixen un esforç important.

Com que les ganes de lectura no han desaparegut, ni tan sols minvat, vaig a la llibreria amb l’objectiu clar de trobar una novel·la d’aquelles que, com diu la gent, enganxen. Una novel·la que no pugui deixar i que em convidi a submergir-me en la ficció sense haver de patir aquest suplici: llegeixo dos o tres paràgrafs, m’adono que a mig camí m’he posat a pensar en altres coses (què he de fer per dinar, a qui he de tornar la trucada, etc.), torno a començar la lectura i les lletres, que formen paraules, i les paraules, que formen frases, s’escapoleixen sense que pugui penetrar-les. 

Això, gràcies a déu, no passa sempre, però el dia que estic enterbolida ja sé que serà inútil intentar llegir textos espessos o profunds i endinsar-me a la primera en el seu contingut.

Li explico a la llibretera el meu problema com altres vegades he demanat al farmacèutic algun medicament que em solucioni el mal de coll i la tos seca. Ella m’escolta atentament, va assentint amb el cap com per fer-me saber que no soc la primera, i em deixa palplantada al mig de la llibreria amb un gest de: ara torno.

Desapareix fins al fons de tot de la llibreria, s’acosta a un prestatge i l’observa torçant el cap per llegir els títols dels lloms. S’hi està una bona estona, treu algun volum, el fulleja i el torna a deixar al seu lloc. Fins que, finalment, agafa un llibre i en el gest li veig l’alegria. Torna cap a mi amb un somriure triomfant: el tinc! I em dona un llibre de Salamandra. No et fa res si és en castellà, oi? No, i ara. 

La mujer de la libreta roja, d’Antoine Laurain. No conec l’autor. Llegeixo la contra i veig que anem per bon camí. 

Un cop a casa, m’assec a la butaca preferida i, al cap de dues o tres pàgines, ja he marxat imaginació enllà i soc en un cafè de París, d’aquells amb marquesina, amb un café au lait ben calent a les mans.

La història: una dona és víctima d’un robatori i de resultes del cop del delinqüent, queda en coma. Un llibreter del barri troba la bossa de pell plena dels objectes personals i es proposa trobar-ne la propietària. Entre els objectes, li ha cridat l’atenció una llibreta Moleskine vermella plena d’anotacions amb impressions personals. Casualment (o no) la llibreria d'en Laurent es diu Le cahier rouge. No cal tenir una gran capacitat de concentració per endinsar-se en aquesta història romàntica, ben travada  i superparisenca.

I tampoc no crec que us aixafi la guitarra si us dic que, al final, s’enamoren.

A la tarda surto a fer un tomb i em trobo un amic. Com va tot? Esteu bé? M’explica que fa uns dies van atracar la seva mare i que, com que ja és gran, ara li ha agafat por a sortir de casa. Està amoïnat. Mentre l’escolto, el cap se me’n va a París, a l’amor de la Laure i en Laurent (¿com pot haver triat aquests dos noms?) i el contrast entre realitat i ficció és tan evident que em fa somriure.

L’amic em veu aquell somriure de tòtila i em pregunta què passa. Li dic que vingui a casa, que li donaré un llibre perquè el porti a la seva mare: i sobretot li dius que si al començament no li agrada, que no el deixi, que al final s’acaba bé. Ja veuràs com s’animarà i voldrà tornar a sortir. Potser fins i tot et demanarà que la portis a París.