La senyora Botín creu que Espanya hauria de seduir els catalans. Vet aquí un nou llenguatge que arriba tard. No és que sigui realment nou, perquè és un clàssic en la relació de Catalunya amb Espanya. Ni tampoc podríem dir que sigui nou en l’actual escenari: record que, a la gala dels premis cinematogràfics Goya de fa quatre anys, David Trueba va aprofitar que els premis obtinguts li donaven dret a micro per instar els seus paisans a fer arribar missatges d’amor als catalans, “els hem de dir que els estimam, perquè els estimam però no els ho deim prou”. Les cometes s’han de prendre més en el sentit que no en la literalitat de l’amorosa arenga. David Trueba ha viscut anys a Catalunya i ha estat parella d’Ariadna Gil. Naturalment, no li va fer cas ningú. (Ariadna Gil és ara la parella de Vigo Mortensen, que s’ha fet soci d’Òmnium Cultural).
El missatge de la senyora Botín no és realment nou, idò, però sí que ho és en tant que consigna emesa des de les majors altures dels poders econòmics amb capacitat d’intervenir en el traçat de les coses. Aquest nou llenguatge arriba, però, quan els poders econòmics ja han llançat a l’espai polític el senyor Albert Rivera, que es dedica a seduir els anticatalanistes, fins i tot els que ho eren sense saber-ho. Els més rics necessitaven “un Podemos de derechas” i se’ls ha anat la mà en l’operació. Al cor del comú de la gent, la figura d’Albert Ribera, que on altres veuen pobres i rics ell només hi veu espanyols, ja va inseparablement unida a les majors acumulacions de riquesa.
Certament, els catalans –més de la meitat– no se senten estimats. Ara no seria una tasca fàcil esborrar de la memòria tota la brutor que s’ha llançat contra ells, els “a por ellos”, les operacions per desnaturalitzar la voluntat expressada a les urnes. Com seduir un poble contra el qual les forces de seguretat de l’Estat varen ser llançades l’1O? Però potser a hores d’ara –i ja abans– no sigui suficient seduir els catalans en la forma com intuïm que ho voldria fer la senyora Botín. La qüestió l’expressava amb més claredat Muriel Casals, quan deia que Catalunya volia ser ella mateixa sense Espanya, per més que els sentiments dels espanyols canviassin radicalment i es transformassin en una casta d’amor facultat per impregnar els pressupostos.
Però sempre queden retxes de futur sense escriure. I tots sabem que qui més qui manco s’estima més ser saludat amb un bon dia cordial que no amb una clatellada.
