Un sedàs ple de forats

PalmaNi les poden tenir per manca d’espai, ni les volen perquè el gust ha canviat, ni hi ha capacitat per valorar-les perquè no es coneixen. Aquesta és, comptat i debatut,  la conclusió a la qual s’arriba després de llegir la interessant informació que, al diari ARA del 4 d’abril, signa Antoni Ribas Tur: “Per què les pintures de casa de l’àvia no cotitzen”. La devaluació no és només econòmica –l’oblit o el menysteniment són devaluacions implacables i hi van de la mà. Pintors que fa mig segle tenien un col·leccionisme que en alguns casos feia cua esperant que acabassin una obra més per adquirir-la, avui acaben al mercadet de Consell o a un traster perquè no els volen ni aquells als que els toquen de franc com a llegat familiar. 

No és un signe només d’aquesta època ni passa només a Catalunya, que és on se centra el reportatge. Qualsevol que estigui un poc al cas o que a cals padrins o els pares va poder adquirir pintura mallorquina dels primers 60 anys del segle XX haurà vist com les següents generacions ni volen ni poden conservar aquells quadres. Han canviat la manera de viure i les preferències. Potser és una manera natural de passar el sedàs: no tot mereix ser conservat, però la reixa d’aquest sedàs està tan plena de forats que cauen molts d’artistes i obres ben dignes, necessàries per construir el relat del nostre art. És al patrimoni públic i als qui en tenen la responsabilitat que els correspon posar els criteris de valoració, fer-ne el cribratge, conservar allò que té valor per explicar la història i potenciar-ne el coneixement.

La realitat a les Balears, però molt especialment a Mallorca, és que no hi ha cap museu que es dediqui a reconstruir seriosament i amb recursos el llegat de la pintura que defineix artísticament l’illa durant la primera meitat del segle XX i un poc més cap aquí. A reconstruir aquesta història i a donar-la a conèixer. La realitat és que tampoc hi ha gaires estudiosos que s’hi dediquin i fins i tot a la UIB aquestes són unes generacions força oblidades. I la realitat és també que les institucions públiques no disposen dels mecanismes per assumir llegats, aquests llegats que no volen els hereus i que, tot i que en cap cas s’han d’incorporar al patrimoni públic sense haver passat per una valoració experta, quan s’ho paga hauríem de ser capaços de salvar-los de la crema. Podria esmentar un bon grapat de pintors dels quals ja ni se’n parla i que convindria revisar, per no donar-los a tots per morts abans d’haver-nos-ho pensat.