Putin ja ha guanyat la guerra
El desplegament de tropes i efectius militars russos a la frontera amb Ucraïna té sentit per ell mateix, si més no des del particular punt de vista de Vladímir Putin. El món sencer especula sobre les seves intencions, sobre si hi haurà o no hi haurà invasió, sobre si hi haurà o no hi haurà guerra i, en cas d’haver-n’hi, si n’haurem de dir la Tercera Guerra Mundial. Per descomptat, l’escenari més funest és el que cotitza més a l’alça, perquè és el que genera més retuits, més “debat” (entre cometes sempre) a les xarxes i més titulars i més estrepitosos. El so de tambors de guerra, les imatges de míssils i tancs als telenotícies amb la música de Terminator (o similar) de fons, les recòndites pessigolles a l’ànima, entre el temor i l’excitació, que senten molts televidents, tot això crea un ambient i un estat d’ànim. I aquest ambient i aquest estat d’ànim, aquesta expectació vaga, aquesta èpica mandrosa, ja són una victòria de Putin.
Els puc contar un secret, i és que la gran majoria d’opinadors que aquests dies parlen de la hipotètica guerra de Putin no saben un borrall de geopolítica (alguns sí, i se’ls reconeix perquè no vociferen): poden seguir la secció d’Internacional d’aquest diari si volen informar-se bé. Pel que fa a l’acció opinadora, el millor que podem fer és concentrar-la no sobre què passarà en els propers dies o setmanes, sinó en el que ha passat durant els darrers vint anys. Una mica més ja, d’ençà que Vladímir Putin va arribar al Kremlin.
El que ha passat en aquests vint anys ha estat la construcció i consolidació del règim de Vladímir Putin, que condensa el pitjor tant de l’herència comunista com de l’era dels tsars. Violència, corrupció, megalomania i absolutisme són els ingredients amb què Putin ha edificat el seu poder, i ho ha fet a ulls de la comunitat internacional, o directament amb el seu vistiplau, amb arguments per altra banda sòlids, com la dependència que té Occident de Rússia, tant pel gas com per les relacions amb la Xina, que fa tremolar els despatxos de Brussel·les i de Washington només d’esmentar-la. Es pot dir que la construcció del lideratge de Putin corre paral·lela, de fet, a la de Xi Jinping. Ni la Unió Europea ni els EUA tenen cap tipus de control ni d’influència real, pel que sembla, ni sobre un ni sobre l’altre.
Putin, ja ho hem dit, s’esforça a personificar el pitjor i el més temible de Rússia, un país que (com la Xina) no ha conegut mai la democràcia i es troba molt lluny d’arribar a fer-ho. El desplegament de tropes a la frontera amb Ucraïna, doncs, és en si mateix un èxit per a Putin: en certa manera, la invasió d’Ucraïna (un país del qual valdria molt la pena que els europeus sabéssim molt més del que sabem, començant per la seva magnífica vida cultural) ja s’ha produït, en certa manera Putin ja ha començat una guerra d’abast impredictible i en certa manera ja l’ha guanyada. Espanya, per cert, només fa aquí un irrisori paper secundari, de soci menor que fa allò que li diuen, i encara gràcies.
