La sàtira política, un angle mort (més) dels algoritmes

Un dels drames de viure en l’era dels algoritmes és que són intrínsecament conservadors. Quan és un robot qui decideix quins missatges es poden compartir en l’arena global, per força s’acabarà buscant el màxim comú denominador. Els automatismes estan pensats per filtrar el gruix de continguts, els que avancen pel carril central de les autopistes de la informació. Però fracassen estrepitosament quan s’han d’enfrontar a la ironia. Potser algun dia es podrà codificar la sàtira i els algoritmes aprendran que un mateix missatge pot voler dir coses radicalment diferents depenent de qui l’emeti. O que l'exageració és una manera d'assenyalar un aspecte negatiu de la societat, no pas una crida. No sé si els pobres algoritmes somnien amb ovelles elèctriques, però sí que sé que estan atrapats en la fèrria cotilla de la literalitat. 

Llegeixo al New York Times que l’humorista gràfic canadenc Matt Bors ha tingut ja un parell de topades amb Facebook. Un avís més podria significar l’expulsió definitiva d’una xarxa a través de la qual li arriben el 60% dels lectors. Com que viu de la subscripció a la seva pàgina, anomenada The Nib, i de les vendes de llibres, mantenir un tràfic intens cap a la seva web li resulta fonamental. Però quan un dibuix seu retrata el centre de reclutament dels neonazis coneguts com a Proud Boys amb tallers del tipus “Com convertir-se en un tipus de navalla fàcil”, Facebook li aplica una suspensió temporal, amb l’advertiment que està cridant a la violència. L’algoritme pallús no entén que fa el contrari: denunciar la violència feixista. 

A Blade runner detectaven els Replicants amb un sofisticat test en el qual miraven l’iris del presumpte androide i li plantejaven un dilema moral. Però era molt més fàcil: n’hi havia prou ensenyant-los un acudit i esperant a veure si l’entenien.