ABANS D’ARA
Opinió 06/07/2022

La sardana segons Francesc Tosquelles (1993)

Peces històriques

Francesc Tosquelles
2 min
La sardana segons  Francesc Tosquelles (1993)

De la carta del psiquiatre Francesc Tosquelles Llauradó (Reus, 1912 - Granges-sur-Lot, 1994) dirigida el 1993 al seu deixeble Jean Oury (La Garenne, 1924 - Cour-Cheverny, 2014). Traducció pròpia. Publicada a Chimères (1995) pel també psiquiatre Jean-Claude Polack. El CCCB presenta fins al 28 d’agost una exposició sobre Tosquelles, innovador en psicoteràpia. Republicà, exiliat a França des del 1939.

La sardana, com totes les danses, és un ritual màgic com molts que són possibles. Aquest ritual aplega dansaires disposats en rotllana. Se l’anomena “sardana” o “cerdana” pel fet que ha adquirit la seva forma relativament específica evolucionant des dels Pirineus (“carretana”, deia Plini, originària de Cerdanya, des d’on s’escampà des dels Pirineus arreu de Catalunya). Estrabó va descriure que els ibers li donaren la forma d’un culte a la lluna plena, i que els dansaires disposats en rotllana ballen enllaçats cap a l’esquerra i després cap a la dreta, alternativament. Els músics, com en el teatre grec, ocupen l’espai de l’orquestra fora de la rotllana dels balladors. [...] Les escales tonals, o gammes, ben primitives, paganes, gregues particularment, es combinen alhora amb les psalmòdies cristianes. És allò que s’anomena el contrapàs. És a dir, la fórmula de passes comptades i seguides que, encara avui en la sardana, fan que es parli de “curts” i de “llargs”. Contrapàs, perquè hi ha retorns oscil·lants a dreta i a esquerra, mentre es creua una cama davant l’altra, talment –com va dir Helena– en forma de nusos dibuixats a l’aire. [...] La sardana ha experimentat canvis estructurals que no s’esdevingueren alhora. Ha adoptat la forma actual en els temps del moviment polític de la Renaixença catalana, a mitjan segle XIX, amb la renaixença d’una “llengua culta” catalana que envaí tot Catalunya –com la sardana–. És curiós que els quatre personatges que han contribuït a donar-li la forma actual no eren pas professionals de la música, ni de bon tros. L’un era pagès, un poeta pagès: Jacint Verdaguer, somiador dels mites dels orígens, del Canigó i de l’Atlàntida. [...] Un altre era teixidor. Un jove J.-A. Clavé que anava per les tavernes amb la seva guitarra per tal d’apartar els obrers de l’alcohol i engrescar-los en el cant i les sardanes. Així van néixer els “Cors de Clavé”. El tercer era un rellotger d’ofici: Frederic Soler, Pitarra. A ell devem la deriva exhibicionista i folklòrica de la sardana, esdevinguda espectacle teatral popular més que no pas l’espectacle ritual dels seus orígens remots. El quart home, sens dubte el més fecund i més coherent, no sabia gairebé música. No obstant, va escriure unes cinc-centes sardanes. És a ell a qui devem la forma actual de la nostra dansa. Era un sastre que vestia els homes de Figueres –la ciutat on va néixer Dalí anys més tard–. Es tracta de Pep Ventura. Aquests quatre personatges motors parlen per ells mateixos, són testimonis de l’origen popular de la sardana. Encara avui hi ha alguns matisos en la manera de dansar la sardana que no alteren pas les seves articulacions i ritmes fonamentals. [...]

stats