Els santuaris protegits

Els mestres i professors de l’IES de Pollença cercaven noves fórmules per encarar els nous temps del segle XXI. No es volien conformar i acceptar allò que no funcionava, per això cercaren solucions. Amb Pere Franch, el seu director, mantinguérem una primera reunió en la qual va exposar la seva visió del problema. Dues setmanes després ens tornàrem a veure al bar Vaumar de sa Pobla. Record que aquell dia acabàrem la trobada anant a caminar una estona pel parc de sa Graduada, tot recordant les passejades de l’adolescència, aquells temps ja llunyans, quan volíem compondre el món i discutíem sobre el marxisme, la revolució de la Cooperativa Poblera, el futur de sa Marjal o la teoria psicoanalítica de Freud. Aquell dia d’estiu del 2001 li vaig lliurar un paper escrit a llapis amb un grapat de punts. Els comentàrem i treballàrem. Més o menys quedaren de la següent manera: era necessari un nou plantejament policial que possibilités el treball entre el món educatiu i el món policial. Es podria anomenar policia tutor, perquè s’hauria d’implicar amb el centre.

Seria una figura única, amb un perfil adequat d’assertivitat i ment oberta, ja que hauria de trescar per camins desconeguts fins aleshores. Sempre seria el mateix policia a cada centre i tindria dedicació exclusiva al tema, deslligat dels serveis ordinaris. La selecció i el perfil del policia serien un eix crucial.

Caldria deixar ben clar des del primer dia que seria un agent de l’autoritat amb totes les conseqüències. Seria convenient que no fes ostentació de l’arma de foc o senzillament que no la portés. L’autoritat al costat de la prevenció i la mediació.

Convertir el centre escolar en un santuari protegit seria un dels objectius principals. Si no era a petició expressa del director de l’IES, no entraria a l’interior del centre escolar.

Caldria explicar la idea i fer-ne entendre la necessitat a la mateixa policia de Pollença i al claustre de professors, abans que la nova figura comencés a caminar. Calia evitar que el veiessin com un enemic o un intrús. La prefectura de la policia hauria de protegir d’alguna manera el policia elegit, ja que podrien sorgir conflictes per tema d’horaris, caps de setmana i vacances, atès que el seu calendari laboral seria el mateix que el del centre escolar. De fet, les dificultats i entrebancs dins el si de la policia pollencina varen ser evidents els dos o tres primers anys.

En Pere va dir-hi la seva i junts anàrem fent punta al llapis. En Kunivert va fer seus els punts de partida i ho va treballar amb el cap de policia de Pollença, en Toni Real. Aquest va nomenar l’oficial Jaume Simó com a coordinador de la nova ‘figura’ i fou una decisió ben encertada, ja que ho va entendre i protegir; en Simó va tenir sensibilitat i visió. En aquells moments, el policia Rafel Coves feia classes d’educació viària al centre educatiu i en Jaume, en Toni i el regidor varen creure oportú que fos l’agent que iniciés el camí. Fou una bona decisió, com s’ha vist al llarg dels anys. En Rafel es convertiria en l’ànima de la criatura i després, amb el seu bon fer, formaria centenars de companys, compartint la seva experiència i sempre suggerint noves millores i actualitzacions. El treball en xarxa amb altres organismes municipals començaria quasi de manera immediata.

El febrer del 2002 el pla va arrencar a Pollença de manera experimental, calia tranquil·litzar el claustre. Dos anys després, n’Abelardo Mesías l’implementava a Alcúdia, i el 2005 ho fèiem a sa Pobla. Elegírem n’Adrià Socies com a flamant tutor, ja que vàrem tenir prou efectius per envestir el programa. L’hivern del 2005 les tres policies locals férem un petit congrés a l’IES Can Peu Blanc per donar a conèixer la criatura; s’ha de dir que la majoria del professorat ho va acceptar i entendre.

L’any 2007 Coves va fer les primeres passes a escala institucional dins el Govern balear per convertir-lo en un programa autonòmic i que s’implementés en el conjunt de les Balears. El 2009 el programa autonòmic va convertir-se en realitat. La decisió, una altra vegada, fou encertada per l’embranzida que li ha injectat i per com ha projectat la tasca.

A partir d’aquest moment, començà una nova etapa d’implementació i formació. Tot era innovador, perquè no existien referències ni precedents on comparar. Pel camí han sobrevingut entrebancs al projecte, hi ha hagut llops pudents que el volien engolir, s’han hagut d’incorporar nous conceptes com el bullying i els perills de les noves tecnologies; en poques paraules, ha hagut de créixer, adaptar-se i madurar sempre pensant en els alumnes i amb l’objectiu d’ajudar-los a transitar per un món global, líquid i complex.

Cap persona de les que vàrem viure els inicis no vàrem somiar que el programa podria arribar tan lluny, no ho hauríem cregut. Va ser un repte d’un moment de vida i el vàrem acceptar amb il·lusió i energia.

El programa i la figura de policia tutor han estat reconeguts i premiats aquí i en terres llunyanes, fins i tot el 2019 el presentàrem a Brussel·les, davant organismes de la Unió Europea. Escriure i publicar la trajectòria d’aquesta història era de justícia, per donar-li una línia i un sentit que permeti entendre el moment actual. Fa vint anys que un mestre i un policia començaren un camí atrevit i emocionant. Mai havíem publicat aquesta bella història.

Per molts d’anys al bar Vaumar, als projectes atrevits i als policies tutors que tanta feina i il·lusió han dipositat en el programa i per la tasca que hi fan dia a dia!