Sánchez i les solucions imaginatives
1. Espiats. Quina casualitat: ara resulta que coincidint amb el Catalangate, el president Sánchez acaba de descobrir que ell i la ministra Robles –la dolenta de la pel·lícula– també han estat espiats. Cavalcant una majoria força heterogènia, constituïda per una diversitat de socis que només tenen una cosa en comú –evitar que vingui la dreta amb Vox a cavall–, Sánchez ha fet prova d'una singular resistència per mantenir el suport de la majoria que el va dur al poder. Tanmateix, les últimes setmanes ha jugat al límit. Ha salvat dos vots decisius de miracle: la reforma laboral, gràcies a l’errada d’un diputat del PP, i el pla anticrisi, amb el vot de Bildu (en nom d’Esquerra). I amb l’ajuda de la dinàmica accelerada del sistema de comunicació actual, en què les notícies duren poc a primera plana, ha anat resistint.
En aquest escenari arriba el Catalangate. Ni la creença estesa en molts sectors de l’opinió pública espanyola –i elevada a categoria institucional per la ministra Robles– que contra el projecte independentista tot està permès, ni l’estesa i fundada convicció que les amenaces per a la majoria de govern provinents de l’independentisme català i d’Esquerra Republicana en particular no tardaran a decaure, han estat suficients perquè el president Sánchez es limités a deixar passar el temps, confiant en enterrar el conflicte a la comissió de secrets oficials al Congrés de Diputats. L’escàndol és tan greu que no era fàcil passar-hi de puntetes. I Sánchez s’ha despenjat amb una peculiar solució imaginativa: jo també soc víctima, construint així una singular simetria entre ell i els independentistes escoltats. I, quina casualitat, Margarita Robles, martell d’heretges, també. El qui té la responsabilitat d’explicar el que ha passat, en la mesura que el CNI està sota la seva jurisdicció, es presenta com a afectat. Quin ridícul!
2. Espies. Què busca, Sánchez? Sembla que el seu objectiu sigui neutralitzar els fets per una doble via: compartir la condició de víctima (insinuant així que les dues parts eren objectius d’uns mateixos espies) i internacionalitzar l’operació. ¿Podria haver estat un país estranger el que va espiar Sánchez i Robles? Si així es vol desplaçar el conflicte cap a fora, una pregunta s’imposa: ¿quin fonament pot tenir que un país estranger espiï l’independentisme català? Costa d’imaginar, sobretot perquè la mateixa ministra Robles, en la seva aferrissada defensa del dret de l’Estat a espiar el secessionisme, ja havia deixat clara la responsabilitat del CNI i el seu entorn en el cas català. I embolica que fa fort: si, com sembla, s’apunta al Marroc com a responsable d’aquest brot de Pegasus, què serà del gran acord d’amistat amb Rabat que va dur Sánchez fa quatre dies a desentendre’s del Sàhara Occidental i enfrontar-se amb Algèria?
Les solucions imaginatives sempre són d’alt risc. Què hi guanya Sánchez? Sigui ell víctima o no, la seva condició de president no canvia: per tant, en un assumpte d’aquesta gravetat no hi ha excusa per passar-hi de puntetes. S’han d’aclarir els fets. I obrar en conseqüència. Però de veritat: no val embolicar-ho tot en un mateix paquet, com si les escoltes a Sánchez i a l’independentisme haguessin de venir forçosament del mateix lloc. I si el que es busca és carregar la responsabilitat ambiguament a algun grup estranger, haurien de ser molt clars els arguments i les proves, perquè la simple construcció d’un cap de turc no colarà. Un moviment rar que fa pensar que Sánchez ha perdut la seva millor virtut: el sentit de l’oportunitat.
Tot plegat ha donat una mica més de videta a un debat que va bé als independentistes en l’actual fase depressiva. Però té, com sempre, el perill d'augmentar encara més la distància entre les paraules i les coses. La comoditat que donen els motius d’indignació –que mai falten gràcies a les pulsions agressives de l’espanyolisme– permet seguir fent bullir l’olla dissimulant la impotència. Però és un camí segur cap a la irrellevància. La indignació no allibera de fer política.
