05/09/2021

Salveu la soldat Colau

3 min

Salveu la soldat Colau. Paracaigudista perduda a la Barcelona transformada en una Normandia política, econòmica i social. Lost in Barcelona, la pel·lícula de tots els gèneres: bèl·lic, drama, comèdia, terror, infantil, dadà, surrealista... Salveu-la, ajudeu-la perquè potser ni arriba al Dia D. A la platja de les eleccions de 2023. Rescateu-la, perquè Colau ja s’està convertint en un souvenir de la Rambla. Un barret mexicà, una folklòrica de PVC, una samarreta falsa del Barça exguanyador. Sisplau, allibereu-la, abans que prengui mal.

L’alcaldessa de la Barcelona postnuclear pandèmica zombi és ja, oficialment, popularment, anímicament, l’ase dels cops del que li passa a la ciutat. Tot és culpa de Colau. Tot és tot: la brutícia, els botellons, les terrasses Barri Sèsam, el turisme de pixats eterns, els patinets endimoniats, el suïcidi del Cobi, la no beatificació del Floquet de Neu... Qualsevol cosa dolenta que passi a Barcelona, automàticament, és culpa de Colau i del colauisme. I l’alcaldessa, congelada, i refugiada al búnquer de les fotos personals, ha entrat en un procés de Joanclosisme. En qualsevol moment ballarà samba, reggaeton o escarola rock d’hort urbà simfònic davant de tot el planeta i l’hiperespai. Viurem moments gloriosos. Al·lucinarem llambordes barcelonines amb sèpia de Collserola a les properes temporades d’Ada, l’alcaldessa. L’ensorrament amb càmera lenta és espectacular. Clar. Diàfan. Natural. Racional. Però, esclar, no tot és culpa de Colau. Aquesta és la trampa.

Sí, la història jutjarà el colauisme com un dels grans moviments de frustració barcelonina i catalana. Tenia una missió i l’ha complert a la perfecció: desil·lusionar, frustrar, fracturar. És pura matemàtica, ciència, Excel. Jo hi era aquell 13 de juny de 2015 quan es va investir Colau alcaldessa. La meua crònica en aquest diari, “Les estàtues humanes que esperen caminar”, resumeix des de fa sis anys el que és la realitat en gerundi del mandat Colau. Aquells crits a plaça Sant Jaume de 2015: “Sí, se puede ”; “Ya podemos ”; “A por ellos ”. Tots aquells barcelonins il·lusionats, que van comprar el somni com estàtues humanes esperant que Ada Colau les fes caminar... el 2015 i el 2021 i el 2889. Lluç congelat d’oferta. Paràlisi. Més pa que formatge. 10 imatge i 0 realitat. Més fum que rostit. Però Colau, el colauisme, és símptoma de la malaltia de Barcelona. No és Colau: és Barcelona.

La ciutat capgrossa, addicta a la macrocefàlia estèril, caparruda, fa anys que zigzagueja. No gira rodona. Borratxa de posteufòria. Ressaca olímpica. No sap on va. Va sola. Inèrcia. Pilot automàtic. El pseudoconfort del trajecte cap al fracàs, a l’hòstia ben donada. No hi ha gent al volant de la ciutat. Diguem-ho clar i català: no hi ha barcelonins. No pas perquè no existeixin sinó perquè no menen el vehicle. És una Barcelona sense barcelonins. Barcelona robòtica. Barcelona algoritme. Barcelona sense capital. Barcelona Photoshop. Barcelona màquina expenedora de bitllets a la rotonda del no res. Barcelona sense disc dur, sense núvol, sense USB: sense memòria. Barcelona sense Catalunya. Catalunya sense Barcelona. Aquí hi ha el rovell, en mal estat, de la gallina depressiva i sostinguda amb ansiolítics, barcelonina.

La guerra territorial que s’està coent des de fa anys a Catalunya (i a tot el món) té molts números de perdre-la, per primer cop, Barcelona. El canvi del que els eufemístics en diuen paradigma i els terrenals en diem realitat és clar: ja no cal anar a Barcelona, molts ja no volen anar a Barcelona. I els que no hi van són els que tenen caparró. Pensen. Rumien. Veuen. La pregunta és si al segle XXI (com sempre ha estat!) es pot construir Barcelona sense Catalunya. Fàcil: no. Madrid es pot independitzar d’Espanya. Barcelona no es pot independitzar de Catalunya. L’era del simulacre arriba al seu funeral. Barcelona, com que no ets, com que no ets capital de cap estat, no pots continuar sent. Seràs però seràs menys. Barcelona serà més Catalunya buida que la mal dita Catalunya buida, que cada cop serà més plena. No pas de gent, sinó de llibertat i autodeterminació existencial. Com repetim: Barcelona és un monòleg onanista i ha de ser un diàleg, una veu més de la Catalunya polifònica. Del tu a tu. El tuteig és el software i el hardware. Sí, hem oblidat les persones. A Catalunya i a Barcelona. I el futur són les persones: les ciutats són persones i els països són persones. La sèrie del demà no és Salveu la soldat Colau. No. És:Salveu el soldat Barcelona.

stats