Salvar la terra cultivable

Juan Pedro Yllanes deu ser un home de coratge: basta veure que es fa càrrec d’una vicepresidència del Govern de les Illes Balears i, com a conseller, de la Transició Energètica, Sectors Productius i Memòria Democràtica. Són qüestions de molt de pes, de les quals se’t poden demanar comptes i no te’n pots sortir amb divagacions etèries.

A l’entrevista que li va fer Maria Llull en aquest diari, fa la impressió que aquest polític, antic jutge, ha arrelat en el país i té una idea efectiva de com transformar-lo en allò que afecta les seves responsabilitats. És un treball periodístic d’aquests que fan gust de llegir, perquè s’hi parla de solucions a problemes d’enormitat sobrehumana. Direu que tots els polítics amb feines de govern –i d’oposició- són generosos amb les promeses i ronyosos amb els acompliments. La retòrica política ja ho té, això, però adesiara sorgeix una veu amb caràcters reconfortants de veritat. Crec que és el cas de Juan Pedro Yllanes. Si arriba el moment de desdir-nos-en, ja ho farem, però ara per ara no veig raó per dubtar de la seva bona voluntat ni de les seves capacitats. Celebrem-ho.

Confés que em va guanyar, sobretot, per una promesa que l’entrevistadora va considerar, amb bon criteri, digna de ser elevada als titulars. Deia el conseller de Transició Energètica: “No pretenem ocupar ni un sol metre de superfície cultivable amb plaques solars”. Uff, se’ns treu un pes de damunt. El compromís d’Yllanes ens allibera d’un malson: el desorientat país nostre sembrat de plaques solars, creant un paisatge de ciència-ficció de baixa qualitat.

És clar que aquest compromís, ni acomplert fins al punt final, no resol totes les qüestions, però ens ajuda a pensar en la terra en termes assumibles: de manera que els nostres fills podran heretar la part més essencial del que volem dir quan deim “la nostra terra”. La transició energètica suposarà altres problemes, nafres en un paisatge tan corferit. Però no s’ha de perdre de vista que, tot i que ben llunyana, existeix la solució de recuperar el paisatge en la mesura que se n’hagi de sacrificar a l’altar del progrés i del decreixement –inexcusable. Alguns ja s’han enriquit massa amb tanta destrucció. És ben hora que tornin a la ciutadania allò de què s’apoderaren amb vilesa, és a dir, el paisatge, patrimoni de tots.